Altra volta la (in)justícia

El veredicte d’inculpabilitat emès pel jurat que jutja a Camps i Costa per haver rebut regals en funció del seu càrrec és un nou episodi de la qüestionada equanimitat de la justícia espanyola a l’hora de processar a elements de certa posició social o política. L’afirmació de que“la justicia es igual para todos”, pronunciada per un rei amb immunitat política i penal adjudicada per la Constitució, es revela com una fal•làcia en aquesta democràcia tutelada pels nostàlgics de la dictadura.

Mantindre el control de la judicatura és tan important, per als responsables i els hereus dels responsables dels assassinats de postguerra i per als corruptes i corruptors, com mantindre el poder financer i coactiu per a les famílies poderoses. La mateixa justícia que rubricava els desitjos del generalíssim i estava al servei d’aquells que el mantenien en el poder és la que ha de fer justícia en aquesta democràcia. I així ens va.

Casos de finançament il•legal del Partit Popular, com el cas Naseiro, sobresegut per l’anul•lació de les gravacions que el van destapar; el cas Zaplana de caixó en caixó fins que ha  prescrit; la mateixa sort ha tingut Carlos Fabra en alguns dels casos en els que està imputat, que s’han sobresegut després d’estar anys passant de jutge en jutge, contrasten amb l’agilitat de la justícia per encausar i jutjar al jutge Baltasar Garzón.

Garzón és un dels pocs casos de jutges sense “pedigrí”  en la judicatura. Pocs com ell,en aquest cercle tancat, han tingut que treballar a l’obra o de cambrer per pagar-se els estudis de dret. Potser per això ha sigut l’únic que s’ha atrevit a furgar en les cunetes i foses comunes per traure a la llum els milers de víctimes de la dictadura i permetre als seus familiars expressar l’orgull pels seus avantpassats i que els donen una sepultura digna. Però una part important de la judicatura no podia permetre que es sotmeteren a judici públic greus delictes contra la humanitat dels quals eren coresponsables. Per als magistrats que jutgen a Garzón, instruments de l’actual expressió del feixisme espanyol segons Jiménez Villarejo, el delicte de Garzón és molt més important que el dels assassins que van sembrar de morts la geografia d’Espanya o el dels corruptes que roben impunement els diners públics.

Garzón ha destapat i posat a disposició judicial la xarxa corrupta més important que s’ha conegut en democràcia; ha imputat a diputats i senadors, alcaldes i consellers autonòmics per enriquir-se amb els diners públics i per finançar el Partit Popular de manera il•legal. L’anomenat cas dels trages de Camps formava part d’aquesta trama que coneguem com Gürtel fins que un jutge va decidir separar-ho i, així, descontextualitzat, acusar a Camps del delicte insignificant de “cohecho impropio”, del que finalment ha sigut exculpat.

Vergonya, indignació, ràbia i la pèrdua de la poca confiança que em mereixia una institució bàsica per a la democràcia com és la justícia.

Iron Maiden