dilluns, 22 d’agost del 2011

Creadors d'alegria i diversió.



L’alegria, tanmateix com la tristor són dos emocions que es poden contagiar en menor o major mesura depenent de la capacitat d’empatia que tinguen els del voltant. Tots podem contagiar les nostres emocions i fer més agradable la vida els demés, com per exemple  amb un somriure podem resultar  més agradables. Encara que no sempre podem estar de bon humor per contagiar-lo als demés, per la qual cosa encara és més lloable el treball d’estes persones que es dediquen a crear i repartir entreteniment i alegria.
Oscar és un colombià, al qual, si li preguntes: “A què no saps a qui t’assembles?” Ell et respondrà: “A Will Smith, encara que és ell qui es pareix mi”. Encara que a mi no m’enganya. Jo crec que és ell que s’ha cansat de la vida de ric i se n’ha anat a Benidorm. És genial com a animador en l’hotel Pueblo de Benidorm en el que treballa a més de tindre un gran sentit de l’humor.
La seua tasca consistix en entretindre els clients amb diferents activitats. De vegades adopta un aire seriós per fer la broma, altres somriu obertament, afalaga els clients quan assolixen un èxit en les activitats i desperta l’alegria entre el públic. Sempre amb un somriure als llavis i unes paraules afectuoses amb els clients, tanmateix queia simpàtic a majors com a xiquets. Intel·ligent per fer els comentaris graciosos en els moments oportuns, gran improvisador, divertit, simplement espectacular. Va deixar palesa la seua capacitat de ballarí que tan accentuada té la gent del carib i sud-americà en les coreografies que feien en les classes de ball i per les nits al tancar les actuacions amb uns ballets amb xiquets i més tard amb els adults. Encara que la sorpresa i l’expectació la creà quan un xiquet d’uns onze anys va fer una coreografia de Mikel Jackson. En un moment puntual el xiquet li donà peu al nostre peculiar Will Smith i ens deixà a tots bocabadats provocant els aplaudiments del públic assistent. Anaren donant-se peu l’un a l’altre per fer un espectacle en el que si el xiquet era bó, l’adult era genial.
Però esta professió es diferència de les d’alguns de nosaltres en que podem tindre problemes i anar amb una ombra de tristor reflectida en els ulls, el rostre seriós i poc comunicatius amb els demés. Doncs bé, Oscar una vegada travessa les portes de l’hotel arrossegant la seua bicicleta, s’ha de deixar els problemes personals i les penes al carrer per adoptar una actitud alegre i divertida per desenvolupar el seu paper. Eixe és un dels mèrits més lloables d’esta gent que treballa per contagiar alegria i crear diversió i entreteniment. 

1 comentari:

  1. L'història d'Òscar, m'ha recordat inevitablement a la d'una amiga meua, que també treballa en l'animació.
    Jo de vegades també he arribat a aquesta mateixa conclusió: deixar-se les penes a banda per fer feliç als demés, deu ser realment esgotador.
    Però de vegades pense (i no se si és el cas d'Óscar) que hi ha gent que du en la sang ser divertit, fer riure i en definitiva fer feliç als demés, i que és com si ho necessitaren, com si això mateix els fera oblidar les penes per un moment. Algunes d'aquestes persones, acaben treballant en aquest sector, i (pense jo) si han aconseguit treballar fent el que més els agrada (i saben fer), tampoc deu ser tan esgotador... (Al menys des del punt de vista que planteges tu).
    Altra cosa és, com diu la meua amiga, que les persones a les que suposadament tens que fer riure i entretindre, siguen uns maleducats o no estiguen gens motivats... Això sí que deu cansar i ficar de mala llet...
    Gràcies per l'entrada.

    ResponElimina

EL TEU COMENTARI NO ES PUBLICARÀ SI:
- No poses cap nom o pseudònim.
- És ofensiu i gens respectuós. Apren a raonar.
- Ho escriviu tot en majúscules.
- Es desvia de la temàtica tractada. Escriu un correu a valladacity@gmail.com o fes-te col·laborador si vols escriure sobre una temàtica nova al nostre bloc.

Gràcies per opinar.