Homenatge a Facundo Cabral

Des dels anys setanta i durant els vuitanta, el centre i el sud d’Amèrica estava baix el poder dels militars entrenats pels Estats Units  per a combatre l’enemic interior, és a dir, tot aquell que posava en qüestió el poder omnímode de les minories nacionals benestants i la misèria extrema de les classes treballadores i indígenes. 

La insultant desigualtat va afavorir, en el món de la cançó, el sorgiment d’un gènere reivindicatiu de denúncia de les injustícies socials: la cançó d’autor. Els cantautors també van proliferar per les nostres terres peninsulars, perquè en aquest reducte del sud d’Europa compartíem, malauradament,  la dictadura militar, els privilegis de les minories i la corrupció generalitzada  inherent, amb els americans de parla castellana. Però no volia parlar ara dels cantautors espanyols.

L’assassinat de Facundo Cabral tirotejat a Guatemala, el passat 9 de juliol, porta a primer pla als cantautors i artistes compromesos amb la justícia i la lluita contra la desigualtat. Facundo Cabral va nàixer a La Plata el 1937, el mateix any que va nàixer, també en Argentina, el gautxo  Jorge Cafrune, mort oficialment en un atropellament però, per als seus seguidors, assassinat per la dictadura argentina. 

Ambdós cantants van ser especialment combatius contra les dictadures de tota Amèrica del Sud i extremadament

crítics amb el imperialisme dels Estats Units. Les seues cançons eren himnes contra les desaparicions, per la llibertat i per la cultura. Cafrune va recopilar cançons del folklore argentí  que va portar a tots els racons del país. En lloc d’exiliar-se per fugir dels militars, com van fer molts, Cafrune va continuar fent el que sabia fer: “cantar y opinar cantando y haciendo”. Això li va costar la vida.

Cabral, d’origen molt humil, va fer honor a la cançó que el va fer famós, “no soy de aquí ni soy de allá”, i va passar la vida d’hotel en hotel. Ell mateix va resumir la seua vida dient: “Fue mudo hasta los 9 años, analfabeto hasta los 14, enviudó trágicamente a los 40 y conoció a su padre a los 46. El más pagano de los predicadores cumple 70 años y repasa su vida desde la habitación de hotel que eligió como última morada”.  Vuit trets van impactar contra el cotxe que el conduïa a l’aeroport de Guatemala i van acabar amb la seua vida.

Rubén Blades és un altre cantautor, aquest panameny, compromés. Potser el més compromés políticament dels tres. Músic, compositor, cantant, actor, advocat i polític que ha arribat a ser ministre de Turisme des de 2004 a 2009. Ara torna a cantar i a fer declaracions que resumeixen el seu pas pel govern panameny dient: “li indique al poble, jove o adult, que la culpa de que en política i en el sector privat hi haja gent corrupta, pocavergonya, mediocre, sense imaginació i sense desig verdader de servir al país la tenim tots. La corrupció no és un problema polític: és un problema moral, espiritual, és una calamitat nacional. És una sobirana estupidesa afirmar que el que va al govern robarà o que el govern corromp a la gent. El que ocorre en molts casos és que pocs ciutadans participen en el procés polític de forma responsable. Voten per gent sense tindre realment intenció de fiscalitzar l’exercici de qui envien al treball administratiu i no consideren ells mateixos reemplaçar als que critiquen participant en l’administració pública. Ho vaig escoltar una vegada i una altra: "No entre en el govern perquè m’embrute". És absurd. Si no canviem als que critiquem, com collons eixirem d’ells? Quan vaig treballar al govern per cinc anys, ho vaig fer amb afecte i esperit, i no vaig robar, ni vaig actuar deshonestament. Vaig deixar de guanyar diners com a artista i doní el meu temps complet, cinc anys, a fer bé les coses i a educar a través de l’exemple. Pocs fan això, per desgràcia: deixar les seues ocupacions reeixides, que donen benestar econòmic, i treballar en el govern, fer-se responsables davant del poble. Als joves, els dic: voteu amb sensatesa i participeu del procés. I recordeu-se’n d’açò: no et compren si no et vens.”  (Público)

Iron Maiden