Resignació no és la solució

He rebut un correu que convidava a llegir un article titulat ¡Indígnense!, on es parla de l’èxit de vendes d’un llibret que fa una crida a la desobediència i la indignació pacífica davant de l’atac dels mercats i les injustícies de la civilització que promouen. I m’ha fet pensar sobre perquè els humans tenim eixa inclinació a obeir i, al contrari, ens costa tant desobeir.

La obediència a l’Estat, a l’església, a la opinió pública majoritària compensa per la seguretat que proporciona. La resignació, és a dir, l’acceptació del poder, i dels arguments que el sostenen sense qüestionar-lo, fa que el resignat no tinga consciència de la falta de llibertat que suposa la seua obediència i se senta fort. L’individu respon així a la veu, interioritzada des de que érem menuts, de l’autoritat que desitgem complaure i temem desagradar.

Aquesta consciència autoritària que ens ven la resignació com un valor s’aconsegueix, en la nostra societat, mitjançant la moral transmesa per

l’església que, paradoxalment no, s’ho aplica a ella mateixa quan sospita que pot perdre poder. En moments claus de la història han tocat a arravatament, inclús emprant armes, en lloc de resignar-se a ocupar en la societat el lloc que, en raó, els pertoca: l’àmbit privat.

La resignació, la obediència al poder, institució o persona, implica sotmetre’s a una voluntat aliena. Per contra, quan una persona obeeix a la seua raó, a eixa consciència humanística que tinguem tots els humans, ens afirmem com a persones lliures.

De fet la llibertat i la humanitat naix de la inconformitat i la desobediència. Per un acte de desobediència Adam i Eva van trencar l’harmonia prehumana amb la naturalesa per caminar cap a la independència i la llibertat humanes. El grec Prometeu, desobeint als déus, va furtar-los el foc i li’l va entregar als homes. Els déus el van castigar però ell, que va actuar segons el seu criteri, no es va penedir sinó que va dir: “preferisc estar encadenat a aquesta roca abans que ser el serf obedient dels déus”.

Són mites, ja ho sé, que intenten, però, explicar la història, eixe lloc en el qual el home es torna humà, desenvolupant les seues capacitats de raó i d’amor, a la cerca d’una nova harmonia entre humanitat i naturalesa. Mites que s’indignen i mostren la seua indignació per tal de caviar les coses indignants. Mites que no es resignen, que no accepten que cap autoritat els impedisca pensar i expressar els pensaments amb llibertat. Mites que creuen que res és per a sempre, que els canvis poden tindre sentit i que cap cosa que faça l’home és immutable i pot fer-se d’altra manera.

Diu Balzac que “la resignació és un suïcidi quotidià”, per això cal indignar-se davant de la por, l’odi, la cobdícia, del no puguem fer res, del sempre ha sigut així i seguirà sent-ho, d’artefactes com els mercats, les sobiranies estatals, l’honor nacional. Que no hi alternativa? Ja sortirà. No deixem d’indignar-nos, però, no deixem de mostrar la nostra disconformitat amb allò que està malament, perquè pot passar-nos com a aquell personatge que estava tan resignat a morir que va morir de resignació.

Iron Maiden