Al llarg de la major part de la història una minoria ha governat a la majoria. Els recursos eren pocs i els poderosos, que eren els menys, només deixaven les sobres per a la resta, que eren els més. Per aconseguir-ho, els menys, no sols utilitzaven la força, doncs els més podrien utilitzar-la en contra d’ells i acabar amb els privilegis, van haver d’embolicar-se amb les qualitats del bé i de la saviesa per investir-se d’autoritat. Una vegada acatada l’autoritat dels menys s’assumeix l’obediència perquè l’autoritat diu que és bona i se condemna la desobediència perquè l’autoritat diu que és dolenta. Aquest esquema se reprodueix en la família on la figura paterna és l’autoritat, a la qual cal obeir en tot moment, car és la depositària del bé i de la saviesa. Malgrat els esforços dels menys per mantindre les coses sense canvis, les persones creixen i les societats també.
Per créixer és necessari, però, qüestionar les decisions de l’autoritat, i desobeir si cal, quan les persones tenen criteri. Les societats han crescut junt als individus que les conformen. Els individus tenen capacitat per veure on són els defectes que permeten la injustícia i la desgualtat socials. Com diu Saramago “Lo peor que puede pasarnos es resignarnos a no saber. Hay que aprender a volver a decir no, y a preguntarse por qué, para qué y para quién. Si encontráramos respuestas a estas preguntas, a lo mejor entenderíamos el mundo”.
Les persones plenament desenvolupades, que ja han eixit de la falda de la mare i de la tutela del pare, han de tindre la capacitat de ser lliures, de pensar i sentir per sí mateix i de tindre el coratge de desobeir i dir no al poder. La llibertat i la capacitat de desobeir van juntes, per la qual cosa cal desconfiar de les religions, sistemes socials o polítics que defensen la llibertat i reprimeixen la desobediència.
Passa sovint que, acostumats com estem a obeir, no ens adonem de que obeïm a tradicions obsoletes, als mitjans de comunicació manipuladors, a poders polítics injusts, als “que diran” socials... Tindre la capacitat de dubtar, de criticar i de desobeir pot ser la diferència entre una societat apàtica abocada al fracàs i una societat dinàmica amb perspectives de futur. I per aconseguir això ”la paraula més important és no, saber dir no a la injustícia, no a la desigualtat” (Saramago)
Iron Maiden
Una reflexió molt bona i al mateix tems certa.
ResponEliminaPero es dificil dir no a moltes coses...
gracies.
De xicotet no hi havia cosa què em fera més ràbia que mon pare em prohibira fer algo "perque sí", sense cap explicació. I si demanaves explicació, bascollà al canto... i un crit de "no contestes!".
ResponEliminaAllò d'obeïr tradicions o lleis obsoletes em recorda al conte dels micos:
Un grup de científics va col·locar cinc micos en una gàbia, en el centre de la qual van col·locar una escala i, sobre ella, un muntó de bananes. Quan un mico pujava l'escala per a agarrar les bananes, els investigadors llançaven un xorro d'aigua freda sobre els demés micos que estaven a terra.
Després d'algun temps, quan un mico anava a pujar l'escala, els altres li pegaven una pallisssa. Passat un temps, cap mico pujava l'escala, malgrat la temptació de les bananes.
Llavors, els científics van substituir un dels micos. La primera cosa que va fer va ser pujar l'escala, sent ràpidament baixat pels altres, els quals li van pegar. Després d'algunes pallisses, el nou integrant del grup ja no va pujar més l'escala. Un segon mico va ser substituït, i va ocórrer el mateix.
El primer substitut va participar amb entusiasme de la pallissa al novençà. Un tercer va ser canviat, i es va repetir el fet. Finalment, l'últim dels veterans va ser substituït. Els científics van quedar, finalment amb un grup de cinc micos que, tot i que mai van rebre un bany d'aigua freda, continuaven colpejant a aquell que intentara arribar a les bananes. Si fóra possible preguntar a alguns d'ells per què li pegaven a qui intentara pujar l'escala, amb certesa la resposta seria: "No ho sabem... les coses sempre s'han fet aixina ací..."!