Heu travessat mai la regió a peu?
Què se sent quan es travessa a peu una regió? Meravelles de la vida!
Vull compartir amb vosaltres una de les satisfaccions més grans i íntimes de la meua vida: caminar.
Es tracta d’un fet tan qüotidià i tan comú que he de fer moltes matisacions, molts aclariments per tal que el que vull comunicar-vos quede clar. Molts haureu sentit el mateix que jo, aleshores no necessitareu més xerrameca, a la resta dir-vos que tot arriba si demanes a la vida que t’envie els millors regals.
Viatjar, caminar, canviar de lloc, descobrir nous horitzons, en una vida majorment sedentària, és salut mental. Fer-ho a peu és, a més, salut física.
La diferència, per a mi, és més gran encara del que acabe d’apuntar. Té a vore amb el concepte de “regió”, entitat geogràfica que pot en alguns casos ser sinònim de comarca, país, vall, contrada, plana, muntanya o altres. Arribar a un lloc i creuar la regió em suposa caminar-la, olorar-la, vore-la, tocar-la, escoltar-la i menjar-la;que m’hidraten les seues fonts i em banyen els seus rius, que em renten les seus pluges; és que la llum de cada lloc em desperte sensacions meues però que abans desconeixia. Primer de tot està el fet d’amidar-la amb els peus,llegir-la amb el tacte de la
planta dels peus, que les cames et transporten pels relleus i et conduïsquen on la vista decidix. Pujades, baixades, textures i vegetacions.Els olors de cada lloc són diferents, òbviament, però a més un mateix indret no olorarà mai igual dues vegades, casos extrems: un ametleral a les portes de la primavera. Tantes vegades com he passat per la font de Gotxa i cada dia amb una impressió distinta.
A més, quan arribes a conéixer una regió entens per què té un caràcter diferenciat, què implica a nivell de costums i parla de les seues gents; el perquè del seu clima i la seua repercussió gastronòmica,… És així que són dos regions diferenciades la Costera i la Plana d’Almansa.” Els que venen de dalt del port, fan o diuen o mengen…” diu la saviesa popular. Cada àrea té les seues particularitats i alhora, quan has viatjat i observat molt, veus que pertot arreu la gent tenim els mateixos anhels, que som en allò essencial ben pareguts.
Un altre aspecte que he de remarcar sobre el meu caminar és que sempre ho he fet per deport i no per esport. Això, com? Doncs mira, si per a mi caminar fóra un esport el que primer haguera fet hauria sigut anar al Decatlon,a comaprar-me “l’equiptècnicdecaminariquequiemvejasàpiaquesócunesportista”; en segon lloc hauria tractat de batre algun récord per donar-li sentit a l’exercici; després ho haguera ben documentat per fer vore que queda bé i incitar a altres a emular l’acció, fins i tot a repetir l’experiència fil per randa; finalment hauria esperat un resultat palpable, com qui va a la sala de musculació.
Ben al contrari quasi sempre he caminat deixant-me portar, moltes vegades m’he trobat en llocs inesperats i amb unes simples sandàlies –ara em cuide un poc més els peus- el lloc en qüestió m’ha conduït a rècords inesperats de felicitat, el registre màxim de l’experiència ha sigut al meu PM (processador mental), mai he pretés que ningú seguisca la meua senda i he estat ben content quan he compartit el camí amb algú, el resultat de tants passos donats està en tot jo, cos i ànima, no en cap múscul concret. Per tot açò, caminar, per a mi és un deport, una recreació, una diversió, no un esport.
Per cert algú se’n ve a La Patagònia Xilena. Podeu expressar en els vostres comentaris les sendes que vos agradaria fer al llarg del món, o les que ja heu fet!
Pròxima entrega:Remei contra vampirs
El caminar és una activitat alliberadora, saber què sols depens de tu mateix i dels teus peus dóna per a molt. He de dir què he recorregut gran part de la "regió" a peu, però sempre hi han racons que et sorprenen, per propers i desconeguts, eixos son els millors. Anar a cosa feta, o a algún lloc que t'han recomanat és molt diferent. Eixos llocs són els que m'agradaria recòrrer, però de moment no puc dir els noms, perquè els desconec.
ResponEliminaA la Patagònia Xilena? home, no sabria que dir-te.
Feia temps que volia escriure en aquesta entrada.
ResponEliminaPer a mi, no hi ha res com descobrir un territori pas a pas, és a dir, caminant (i amb una motxilla a l'esquena, clar).
Les presses, sempre són males, i alhora de viatjar, al meu parer, li lleven tot el sentit: Viatjant depressa, els detalls que valen la pena, sempre passen desapercebuts. Els sorolls de l'entorn són ofegats pels altres procedents d'aquesta mateixa velocitat... Parle des de la meua experiència com a fotògraf, però a tots ens agrada retenir imatges, sensacions i bells moments a la nostra ment, sense la necessitat de tindre cap càmera, i açò no més pot aconseguir-se caminant i sense cap presa...
De cap lloc he aprés tant (aprendre = coneixements útils per a la vida i el dia a dia) com viatjant, siga a llocs llunyans o al nostre propi territori. I he de reconèixer que necessite fer-ho de tant en tant per adonar-me de que podem ser feliços, simplement caminant i amb el que puga cabre dins de la motxilla. (Sí, clar... fan falta uns pocs diners i temps...).
Per molts anys vaig mirar malament a la gent que viatjava molt lluny de casa. Pensava que prop de nosaltres hi podien trobar igualment els paisatges, el "coneixement", la diversió que hi buscaven fora, però ara ja no ho pense així (o al menys, no soc tan radical). Tenim molt que aprendre dels demés ciutadans del món, molts llocs què veure, molta gent amb la què intercanviar paraules... Viatjar caminant per conèixer la realitat del lloc, eixa és idea, mesclar-se amb la gent, dormir a sa casa o en albergs juvenils, intentar viure i fer el que ells fan (o al menys, estar ahí vivenciant-ho)... són coses que el "motxileo" et permeten fer, i no els creuers, el viatges amb 4x4 o sense anar més lluny, els viatges organitzats a llocs exòtics...
És clar que tenim que conèixer el nostre territori per saber qui som, d'on venim i cap on anem, però fora del nostre país, podem trobar-nos amb persones, situacions o escenaris que poden fer-nos canviar la nostra forma de ser i pensar... i com no, records i anècdotes que mai oblidarem (i que no podríem haver viscut de cap altra forma sense haver eixit "del terreno").
Caminar per esport? No, mai.
Equipar-se tècnicament per a viatjar caminant? Sí, per suposat.
Caminar sol o acompanyat? Depèn... però quasi sempre sol o amb la meua parella... l'única capaç d'esperar-me (i comprendre'm) mentre faig fotografies.
Una tema molt suggerent el de caminar, safraneret. Felicitats.