Vivim en una societat infantilitzada?

En la mateixa nit, en diferents programes de televisió, he escoltat coses com: “ si... mi padre me ha comprado este coche”; “...y no me dan trabajo...”; “ ...pero tengo derecho...”. Aquestes frases dites per joves que protestaven m’han fet pensar... aquesta gent que parla així, com creu que funciona el món?

L’Espanya dels anys seixanta era una Espanya d’emigrants interiors, de gent que abandonava el camp, on vivien en precari i sense cap comoditat, i se’n anaven a les ciutats a viure en precari i sense cap comoditat però amb un avenir que s’endevinava pròsper. Eixa generació va començar a treballar en fàbriques, a sentir-se classe obrera, es a dir, mà d’obra explotada, i va veure la necessitat d’organitzar-se per a poder exigir viure dignament del seu treball.

La societat que havien patit des de xicotets havia sigut la nacional-catòlica imposada pel dictador,una societat masclista, beata, castradora, corrupta i repressiva. Sense cap llibertat: ni d’expressió, ni de reunió, amb un sindicat únic, d’afiliació obligada, per a controlar els treballadors i sense partits polítics. Eixa generació va haver de guanyar-se amb molt d’esforç, cada dret laboral o polític i cada avanç social (dret a la sanitat, a l’educació, a la sindicació, al subsidi d’atur, etc.)

Pot ser per tot això els fills i nets d’eixa generació, amb la consecució de la democràcia, van voler donar als seus descendents tot el que ells no havien tingut. Des de ben menuts, els xiquets de la democràcia, han fet el que han volgut, han tingut tots els capritxos i s’han cregut en dret a tot sense tindre ninguna obligació perquè, deien els majors: “que gaudisquen ells que poden, que nosaltres ja em patit prou”. Així em arribat a una societat en la que molts joves demanen cotxe, piso, feina... sense fer cap esforç per aconseguir-ho, perquè es creuen en el dret a tindre de tot. No saben valorar les coses, com si caigueren del cel, i no suporten cap frustració. Però en això va vindre la crisi...

En no res de temps s’ha perdut molt de poder adquisitiu en les famílies. L’atur s’aferrissa en la joventut. I els dret laborals, els que ens permetien viure dignament amb el nostre treball, amenacen en desaparèixer dissolts en noves lleis dictades pels poderosos. Drets que pereixen ben consolidats com el de l’educació o la sanitat universal, gratuïta i de qualitat perillen.

Les noves generacions que s’incorporen al mercat del treball són les més afectades i són, per tant, les que deuen fer front a estes amenaces. Però són les generacions infantilitzades que no han tingut que lluitar per aconseguir els desitjos. Són les generacions del “que me den...” i del “tinc dret...”. Tan de bo m’equivoque, perquè els drets no es regalen... Els drets es guanyen

Iron Maiden