Només el cinc per cent

En una entrevista que el diari La Vanguardia li va fer a Saramago, l’escriptor va dir: “Construimos nuestra vida sólo en un cinco por ciento, el resto lo hacen los otros, porque vivimos con los otros y a veces contra los otros. Pero ese pequeño porcentaje, ese cinco por ciento, es el resultado de la sinceridad con uno mismo”.

Eixe cinc per cent és el que ens pot fer feliços o desgraciats, independentment dels factors externs. Ens preparem, al llarg de la vida, per a poder afrontar amb èxit la relació amb els altres però hi ha poca o ninguna preparació per a ser sincers amb nosaltres mateix, per plantar-hi cara a les pors i misèries que ens angoixen i poden tirar per terra la nostra autoestima. Per a poder actuar amb confiança, front als reptes de la vida quotidiana i la relació amb la gent que ens rodeja, cal considerar-se mereixedors de la felicitat que la vida ens pot oferir, cal trobar-se agust dins la pròpia pell.

Aquest xicotet cinc per cent, la inseguretat que produeix mirar-se a l’espill, és la porta per on entren les religions de la mà de la seua aliada “la culpa”. L’església ens marca pautes de conducta, fora de les quals no deguem actuar perquè posem en perill la salut de l’esperit i, si ho fem, ens ofereix la possibilitat de contar en confessió allò que ens deu avergonyir per eixir-se’n de les normes que ells han posat. És la manera de controlar, també, eixa xicoteta porció de vida que deu controlar cada individu. T’injecten els virus i després el venen la vacuna.

L’anunci de l’aplicació, per al curs vinent en les escoles de l’església catòlica, del programa SABE (Saber Amar Básico Escolar), un curs d’educació sexual recolzat pel conseller d’Educació Font de Mora, recorda l’època de l’escola nacionalcatòlica de la dictadura. Amb continguts com: “El preservatiu no és solució, és millor no practicar sexe fins el matrimoni”, “La masturbació és un vici que pot degenerar en addicció” o “La homosexualitat és una disfunció perquè la finalitat del sexe és la procreació”, es torna a crear el sentiment de culpa. Els adolescents fan el que la naturalesa els espenta a fer, perquè és natural, i no poden evitar-ho. Si els seus referents adults els diuen que el que fan no està be, és un vici que pot acabar sent una addicció o és una infermetat, l’adolescent es sent brut i culpable. Ja tenim el virus al cos.

La culpa és això que no et deixa mirar-te a l’espill sense pensar que eres indigne perquè t’has masturbat o que eres un desviat perquè et sens atret per persones del teu mateix sexe. La culpa és el que destrueix l’autoestima i forma individus insegurs, de personalitat fràgil, fàcils de manipular i amb moltes paperetes perquè li toque viure una vida desgraciada. La confessió i la penitència no resolen el conflicte entre el que diuen que està bé i el que demana el cos. La vacuna no funciona i la culpa ens deforma la vida.

Es pot i es deu evitar que ens torcen eixe cinc per cent de la nostra vida que nosaltres podem construir. Una sexualitat d’acord a l’edat, sana, responsable i gratificant, sense mals rotllos de culpes, pecats ni infermetats que només existeixen a les ments de persones que viuen, contra natura, en celibat permanent, és un bon punt de partida per poder mirar-se per dins i pensar: eres feliç perquè t’ho mereixes.

Iron Maiden