Vivim una època en la que el temps lliure és un dels tresors més valuosos que tinguen. Ningú no vol dedicar el seu temps si no és a canvi de diners. Però sempre hi ha excepcions, jo en conec una.
Sempre li he tingut simpatia, des de el primer moment que el vaig coneixer me'n vaig adonar que és una persona d’eixes que tenen un magnetisme especial. Atent en la conversa, seriós quan toca, amic dels seus amics i sobre tot ho ha sigut i encara ho és dels xiquets.
La seua segona professió durant tretze anys ací a Vallada ha sigut la de monitor de taekwondo. Durant eixe llarg periode de temps ha tingut una dedicació molt especial cara als seus alumnes. Ha sabut guanyar-se el respecte i l'estima dels més majors així com la dels xiquets. Per als xiquets era una gràcia especial la que tenia. Sabia imposar-se quan tocava i estar de broma en el moment escaient. Pot ser un dels secrets per guanyar-se els xiquets siga la capacitat de sorprendre’s quan els xiquets li deien alguna cosa o volien que ell vegera el que feien, encara que fora una cosa insignificant. Manolo no ha perdut el xiquet que tots els adults portem dins i sabia posar-se a la seua altura.
Moltes vegades ha hagut de posar diners de la seua butjaca per comprar material perquè els alumnes pogueren desenvolupar l'esport. Altres se'ls ha emportat a la muntanya a...
Continua al bloc de L'amic dels llibres
Un carrer?
ResponEliminaJo llevaria el ferro eixe extrany de la rotonda i el ficaria a ell!
jejeje
No, en serio... jo he de reconèixer que part del que soc ara, li ho dec a ell... l'amor pels xiquets, per la natura, per l'aventura, per viatjar...
Dels millors records que tinc, molts els he passat al seu costat...
Recorde l'època del taekwondo, i les excursions de les que parles... dormir baix les estreles, fer foc i sentir les seues històries, eixos moments d'aventura i risc controlat als barrancs d'Alcoi i Bercolom, caminar per la serra i escoltar les seues explicacions sobre flora, o sobre muntanyisme... La veritat es que Manolo te un do a l'hora de parlar i fer-se voler... Encara que al poble, a molts els agrada ficar-te una creu si no segueixes als borreguets...
Per cert... una cosa que no entendré mai, és per què mon pare li te tanta mania?
:-)
Jejeje, jo voldría dir que cano és un tio enorme i es mereix tots els homenatges, de la meua part, un apretó de mans.
ResponEliminaHe tengut la oportunitat de conèixer a Manolo i encara que en realitat no he passat a muntó de temps amb ell, des d'el primer moment es disfruta al 100% de les seues grandioses qualitats: responsabilitat, companyerisme, respecte, actitud desinteresada, altruïsme, coneixements, valors... i un llarg etc.
ResponEliminaAltra gran persona que vaig conèixer després de Manolo, va ser la seua dona Elo. La gent admira, sense falta de raò, a Manolo, però des d'ací vull fer un reconeixement especial a Elo, ja que per a mí te tan bones qualitats com Manolo i a més apuntar que hi ha que esforçarse molt (per part dels dos) quan, com Manolo, dediques una part del teu temps als demés, ja siguen xiquets grans o menuts.