D'amagades

Per a una persona de carrer resulta, si més no, paradoxal que certa gent es plene la boca amb la paraula “democràcia”.

U intenta mig seguir allò que anomenen “opinió pública” i “telenotícies” i no deixa de resultar-me curiós que el vicepresident dels EUA reconega la brutalitat de l’atac d’Israel a una flota d’ajuda humanitària, alhora que el justifica al·legant que l’Estat israelià té tot el dret del món a controlar l’arribada d’armes als “terroristes de Hamàs”. No em resulta menys curiós que l’amic Rubalcaba aparega a la següent notícia explicant a una roda de premsa que els ciutadans hem d’estar satisfets perquè a partir d’ara, això que anomenen “ la política antiterrorista” dels EUA i de la Unió Europea seguirà les mateixes línies estratègiques. Haurem d’estar tranquils per què els demòcrates com Rubalcaba ens protegeixen, o no?

Tot això ho vinc a dir perquè tinc el plaer de parlar-vos dels demòcrates més democràtics del món democràtic: el Club de Bilderberg. Anem per parts.

El Club de Bilderberg és una conferència anual on el comitè organitzador convida a les elits capitalistes mundials. Es celebrà per primera vegada el 1954 a Holanda (pren el nom del luxós hotel on es celebrà), amb la intenció declarada de “desenvolupar una línia política comú entre EUA i Europa en oposició al comunisme”. I vaja si l’ha desenvolupada...que li ho pregunten al Rubalcaba!

La pregunta inevitable: qui són i què pretenen els membres del Club? Oficialment, el Club de Bilderberg no existeix; és una societat secreta, que celebra reunions secretes a les quals convida els més importants polítics, industrials, banquers, reis, grups de “comunicació”...

No n’havies sentit parlar? No t’estranyes: tot el que rodeja a l’anomenat club està sota una aura de misteri i misticisme. Però és fàcil de reconèixer: una caravana de limusines negres cara a un complex de luxe; l’espai on es junta la Coca-Cola amb el Banc Santander, el Wall Street Journal amb la reina Sofia...és el Club!

Els participants no fan “política”. Eixa tonteria la deixen als seus titelles de cada país. El seu treball està per damunt de governs, d’eleccions, de democràcies i de sobiranies. Són ells qui dissenyen, planifiquen i decideixen les grans línies econòmiques i doncs, polítiques, que es desenvoluparan arreu del Planeta. El club no necessita cap propaganda; mou els fils de les titelles (traduir per governs de cada estat) sense que ningú se’n faja ressò. Els participants són els “elegits” per a acordar una sèrie de deliberacions secretes la finalitat última de les quals és la preservació de l’hegemonia capitalista mundial.

Parlant en plata, són els qui tallen l’abadejo. I evidentment, no necessiten saber la nostra opinió...

Al Club ha participat el bò i millor de la fauna ibèrica: demòcrates de la talla del Fraga o del Felipe Gonzàlez; comunicadors professionals i imparcials com el Jesús de Polanco i el Juan Luís Cebrian (els “capos” del demòcrata i progressista grup Prisa); representants de la sobirania popular com la Reina Sofia; treballadors humils i honestos com el Rodrigo Rato, el Federico Trillo o l’Esperança Aguirre; o representants de la classe obrera com Pedro Solbes o Joaquim Almúnia, entre d’altres.

Aquest any els tenim ben a prop de casa, a Sitges. No sabem qui anirà: tot són rumors i cristalls fumats de limusines. És probable que assistisquen el Zapatero i la reina Sofia; és ben conegut el caràcter democràtic d’ambdós! No sabem res dels assistents, però ells ho saben tot sobre nosaltres. I és ben probable que del Club isca el futur del nostre treball, isquen les línies de la Reforma Laboral; isca el futur dels transports públics, de l’educació i la sanitat; si els abelleix probablement isca el nom dels nostres fills, qui sap?

Ho fan d’amagades, però es queden amb el cul a l’aire. Crec que tinc una miqueta més clar el que vol dir el Zapatero quan parla de democràcia, diàleg i respecte: en realitat supose que voldrà dir capitalisme i exèrcit, dictadura dels mercats i respecte a la l’Estat de Dret (de Dret del capital!)- però això és altre tema... Supose que el Lenin no anava tan errat quan afirmava que “la premsa són els pamflets que els rics reparteixen als pobres”; quan llisca El País o mire Cuatro o escolta la Ser, tindré en compte que estic escoltant, mirant o llegint gent que actua gairebé com els portaveus del Club.

I mirant-ho bé, també entenc perquè l’amic Rubalcaba diu que hem d’estar tranquils i satisfets: ells decidiran per nosaltres.

Amigues i amics, ens assenyalen la lluna i mirem el dit: Giner és un pobre mort de fam, un aficionat dels d’anar per casa; un titella de 3a regional.

Tot plegat, convindria que ens ho miràrem, no?

Autor: FORCAT

VALLADA, 4–VI-2010