Imparcialitat, equidistància i partidisme

Aprofitant que en algun comentari s'ha parlat d'imparcialitat, m'agradaria aclarir alguns conceptes que, poden parèixer obvietats el que dic, però no ho són perquè es confonen de vegades. Imparcialitat es no tindre prejudicis contra algú, per a poder procedir amb rectitud. Equidistància es mantindre la mateixa distància entre dos o més elements. No és, doncs, el mateix, encara que sovint es confon. Les lleis deuen ser equidistants perquè hom considera que tracta de la mateixa manera a tots, es a dir, s'aplica a tots per igual. El jutge deu ser imparcial, no equidistant, deu actuar sense prejudicis i açò significa que deu tindre en compte les proves dels fets i raonar d'acord amb elles, però no tractar igual al delinqüent i a la víctima.

Altres vegades quan s'acusa algú d'imparcial el que vol dir-se és partidista. En aquest país tinguem el vici de ser blancs o negres, ignorant l'arc de Sant Martí, amb tots els colors que hi han entre un i l'altre. És una manera fàcil de polaritzar opinions i desqualificar les que no interessen, simplement perquè venen de l'altra part, sense raonar-les. Aquesta divisió en dos bàndols enfrontats provoca l'adhesió absoluta a una part o altra per damunt dels interessos generals però, el que és pitjor, anul·la l'esperit crític de les persones i ens aborrega. Així permetem accions injustes, inclús delinqüencials, perquè les fan els nostres.

Quan algú actua fora de la llei comet un delicte, traspassa la línia de la equidistància, i no pot tractar-se de la mateixa manera que als que han respectat les normes. No pot dir-se del jutge que no és imparcial pel fet de considerar les proves i els fets que acusen algú. El jutge no deixa de ser imparcial per condemnar uns i absoldre altres, si ho fa raonadament, d'acord a les proves. El delinqüent sempre dirà que l'acusador es del bàndol contrari, buscant el suport dels seus companys. Ja des de xicotets diguem que hem suspés perquè el mestre ens té mania encara que sabem que no hem estudiat. Però es pot ser imparcial i denunciar fets injusts o il·legals, especialment si son comesos pels poders públics.

Els funcionaris, els que tenen un lloc de treball públic, reben el poder dels ciutadans per a que complisquen i facen complir les lleis necessàries per a la convivència. Una irregularitat d'un ciutadà pot ser sancionada i no passa més, però un funcionari comet, a més, prevaricació, el que agreuja la irregularitat i la converteix en delicte. Al poder públic tenim l'obligació d'exigir-li el compliment de la legalitat. Els funcionaris tenen l'obligació de complir el que diu la llei i no el que diga el polític de torn perquè, en cas de conflicte, serà ell el responsable de no haver complit amb la seua obligació i no el polític, que després de tot està de pas. Eixe és un dels motius pels quals els funcionaris no poden ser acomiadats. Per a que puguen complir amb la legalitat sense por a quedar-se sense treball. I per això també, hi ha polítics que prefereixen donar treball precari per a poder pressionar i ser obeïts com els reis medievals.

Hi han polítics, com ara els diputats de les Corts o del Parlament Valencià, que gaudixen d'aforament. Els aforats tenen els privilegis d'inviolabilitat i immunitat. La inviolabilitat és per a que els diputats, especialment els de la oposició, puguen manifestar amb tota llibertat les seues opinions sense por a represàlies. La immunitat té com a finalitat protegir la llibertat dels representants del poble contra detencions i processos que podrien utilitzar-se per a privar-los de llibertat i impedir la seua funció política. Desgraciadament hi ha polítics que aprofiten l'aforament per a delinquir impunement però, el cas Gürtel, el de Jaume Matas i altres, que no cite per no cansar, demostren que, com diuen els castellans, “a cada cerdo le llega su San Martín”.

IRON MAIDEN