Adés i ara: retornar el món a les persones

No sé si algú ha vist en el Canal Nou 2 el programa Adés i ara, una sèrie documental que repassa el segle XX a través de la memòria oral de les vivències personals de més d'un centenar de valencians i valencianes d'entre 65 i 80 anys. Les històries que ens conten estes persones "majors" és la hem sentit emocionadament tantes voltes a casa de boca dels nostres avis, els nostres pares i els nostres familiars grans. Històries amerades sovint de patiments i penalitats, de guerres i postguerres, de fams i misèries, de pèrdues i retrobaments, de dolors i plors, de distància...  Però sempre, al capdavall, una història de persones, en un món fet a mida dels hòmens i les dones. Una història en blanc i negre que, tanmateix, ens resulta tan volguda i enyorada, que cala tan fondo en les entranyes. Tant, que a voltes hi voldríem anar, ni que fóra per uns moments, i respirar eixe aire fred i net en eixe paisatge de color terra. Voldríem tornar a un món que, en cada record evocat, ens apareix com un món humà i feliç que donava sentit a l'existència.

En el darrer capítol de la sèrie, les persones entrevistades parlaven de les relacions socials i humanes d'abans: les relacions amb el veïnat, la vida social al carrer, la família, les comunicacions, les festes i l'oci, etc. Són coses que alguns quasi ja no hem conegut però que en alguns aspectes han perdurat, tot i que estan en perill d'extinció, fins i tot als pobles més menuts, com ara eixir a la fresca a l'estiu. Veient les imatges i escoltant els protagonistes, corroborava una opinió i un estat d'ànim que he anat experimentant des de fa temps: tinc la sensació de viure en una societat d'individus aïllats, atomitzats i febles, competitius i insolidaris per la supervivència d'un sistema socioeconòmic violent i angoixats per la buidor d'una soledat que la naturalesa humana rebutja.  

S'ha escrit molt des de Marx sobre l'alienació, l'anomia i la despersonalització dels éssers humans en les societats industrials i, més encara, en l'era postindustrial i tecnològica en què ens trobem. La literatura sociològica n'està plena d'estudis i articles. Però no ens cal tota eixa paperassa a voltes indigerible. Només cal mirar al nostre voltant i descobrir el paisatge trist que s'hi veu: els carrers i les places del poble, els parcs i els jardins i els camins i paratges del terme romanen buits i apagats, de dia i de nit, i ni els caps de setmana ni els festius ni les vacacions alteren eixe panorama desolador que mai abans no s'havia produït. La gent s'està a casa o fuig fora davant d'un cementeri tan gran que no convida a l'alegria, el veïnatge i la convivència. No hi ha una sola ànima pels carrers i només els cotxes circulen i travessen l'asfalt d'uns espais que abans eren de vida i ara són carreteres interiors d'un escenari de silenci. Quatre bars amb remor de cerveses i converses eufòriques a dins, un xiquet que passa amb la bici sorprés de tanta foscor i de sobte se sent sol, un vell que camina amb nostàlgia amb la mirada perduda en un món que va massa ràpid i que no li fa un lloquet per a parlar i ensenyar tot allò que ell sap. Algú més pensa que això ha de canviar?

Quantes coses hem perdut pel camí? Quantes més deixarem que es perden? Fins a on estem disposats a deixar morir els paisatges de la nostra vida, eixos que estan enganxats a l'ànima i  de què no podem prescindir?

Ara ve Tots Sants, la collita de l'oliva, després Nadal, i Cap d'Any, i els Reixos, i l'hivern, i el fred... I les castanyes, i els moniatos, i les carabasses, i les vesprades de cine i... què més fem a l'hivern? Quantes coses hi podríem fer en grup? I recuperar els jocs tradicionals i jugar majors i xiquets els caps de setmana i omplir les places de samboris i telles i boletes i trompines i birles i cordes i cançons? I ensenyar als xiquets a córrer pel carrer, a fer cabanyes als arbres, a endinsar-se per la Saraella, a buscar figues i caquis...? I cinefòrums els dissabtes i diumenges de vesprada? I celebrar i compartir els costums i les festes tradicionals? I tallers de cuina, de fer sabó, de costura, d'espart, de remeis i ungüents... que tantes dones i hòmens del poble poden i volen ensenyar? I fer tertúlies de café i copa d'eixes que s'allarguen tota la vesprada? I tornar a fer que la gent, com abans, com sempre, isca al carrer, s'ajunte i es divertisca? Abans era la pista de ball, i el cine Montecarlo i els passejos pel Camí Reial... I hui què farem?

Açò és només una reflexió i una proposta de posar-nos en marxa. Caldria madurar-ho molt i crear alternatives. Algú més pensa que cal desterrar este mode de vida individualista i competitiu i crear un nou model cooperatiu i solidari que retorne el món i la vida a les persones i que, com adés, ens retorne eixa felicitat compartida que fa tant de temps que s'ha esvaït?