Quan els canvis venen de dalt

 

El canvi polític i social més important de la història d'Espanya és, possiblement, el que va suposar la proclamació de la II República. Les classes populars venien demandant, des de prou anys abans, llibertat política per poder canalitzar les demandes socials i laborals, per acurtar l'enorme desigualtat entre la minoria dels rics i la immensa majoria que vivia en la misèria. La República va proporcionar el medi jurídic que va permetre el canvi a millor per a les classes treballadores: reforma agrària, llibertat sindical i política, laïcitat de l'Estat, drets laborals, educació pública de qualitat, atenció sanitària pública, etc. a pesar d'estar patint els efectes de la crisi mundial de 1929, que ací, com sempre, arribava amb retràs. El canvi venia de baix i la vida de la població va millorar considerablement.

La divisió de l'esquerra i l'abstenció promoguda pels anarquistes va propiciar la victòria electoral de la dreta en 1934. En no res, la coalició de dretes va paralitzar les reformes educatives i el programa de construcció d'escoles, va tornar les escoles a l'església acabant amb la laïcitat, va frenar el projecte d'autonomia basc i es va enfrontar amb la Generalitat de Catalunya, i es va frenar la reforma agrícola, provocant la radicalització de la gent del camp. Aquest canvi, promogut pels poderosos i realitzat pels seus representants polítics, venia de dalt i va ser un desastre per a la ciutadania. 

“Por el cambio” va ser el lema de campanya que va portar a Felipe González a la Moncloa en 1982. I el canvi va ser real. Espanya va començar a comptar a Europa i al món. A pesar dels efectes de la crisi del petroli, que a ací va arribar amb retràs com tot arribava, les infraestructures, l'educació i la sanitat van rebre un fort impuls; els serveis socials van començar a estructurar-se a les institucions; i l'economia espanyola es va integrar en el sistema econòmic mundial. El canvi venia impulsat per la demanda ciutadana i realitzat pels representants polítics de les classes populars. El canvi venia de baix i va ser positiu. 

Per a les eleccions del 20N tot anuncia una victòria del partit de la dreta espanyola que es presenta amb el lema de campanya “Súmate al cambio”. La opacitat del programa no ens permet esbrinar quins canvis proposen, doncs ho fan amb frases ambigües que igual poden valdre per a una cosa i per a la contrària. Però podem aventurar en què consistirà el canvi observant el que han fet en les autonomies en les que governen: reduir imposts als poderosos, retallar en assumptes socials, retallar en educació pública i potenciar la privada de l’església, externalitzar (privatitzar) serveis bàsics de la sanitat i eliminar, o laminar, els organismes de control democràtic com va fer Aznar amb la fiscalia anticorrupció o Cospedal amb el “defensor del pueblo”  o el “Consejo Económico y Social” de Castilla La Mancha. 

Un canvi que ve de dalt, dels que han tingut tradicionalment al poble sotmès, als que ha hagut que arrancar la democràcia limitada i el precari estat de benestar que tinguem amb la nostra lluita, trosset a trosset, i amb la sang dels nostres avantpassats, no pot ser bo per a la majoria de la ciutadania. Diu Simone Weil que “Els sers humans estan fets de tal manera que els que oprimeixen no senten res; és la persona oprimida la que sent el que està ocorrent.” Som doncs, els que estem patint les conseqüències de la crisi els que hem de proposar com eixir d'ella. Els que no senten l'atur, la precarietat, la desesperació del desnonament, la falta de futur; als que poden pagar-se una clínica privada, una escola d'elit, un màster a Nova York, un casa amb piscina en el barri més car de la ciutat, els senyorets de tota la vida, no poden dur res bo per a nosaltres. Quan els canvis venen de dalt... la alternativa pot ser el desastre. 

Iron Maiden