Francesc Olivares i Tortosa, ens envia aquest interesantíssim escrit.
Gràcies Francesc.
El dia de Sant Carles del 1.864 ( 4 de novembre) hi hagué una tempesta tan forta que, encara avui i a través de la memòria popular, és recordada. El dia 18 de Novembre d’aquell any és constituïa, de reial ordre, una comissió per a estudiar els danys provocats per les extraordinàries crescudes del Xúquer i els seus afluents, només dos dies desprès de ser nomenat cap de govern per la reina Isabel II, Ramón María de Narváez, Duc de València, en substitució de Alejandro Mon.Aquest és un extracte literal dels efectes de la riuada a Vallada, descrits en la “Memoria sobre la inundación del Júcar en 1.864” presentada al Ministeri de Foment per en MIGUEL BOSCH i JULIÀ, Inspector general de segona classe del Cos de Enginyers de Muntanya i Cap de la Comissió nomenada per documentar els desbordaments d’aquest riu, el 26 de Novembre de 1.865 i editada de reial ordre l’any 1.866 a Madrid per l’ Imprenta Nacional.RESEÑADE LOS PRINCIPALES DAÑOS CAUSADOS POR LA INUNDACIONVALLADA.- Partido judicial de Enguera. Vallada regaba 70 hectáreas destinadas á huerta. En los secanos se ven los mismos cultivos que en Mogente. El algarrobo se da mejor, pues el clima es algo más templado.La lluvia que empezó á caer en la noche del 3 tomó grande incremento durante el dia siguiente, desde las cuatro de la madrugada hasta las cinco de la tarde. Los vecinos del barrio de Santa Teresa, asustados por la gran cantidad de agua que bajaba por las laderas de Serragrosa, abandonaron sus casas, algunas de las que sufrieron deterioros.El barranco de Boquilla ó Boquella tuvo una fuerte avenida. El puente de la via férrea sobre este barranco hizo veces de dique. Acumuladas las aguas destruyeron el puente, y vencido el obstáculo arrastraron parte de la venta de Boquilla, situada entre dicho puente y el de la antigua carretera de Valencia a Almansa, donde hicieron tres victimas. Al llegar á Vallada, destruyeron la huerta. Este horroroso acontecimiento, que llenó de consternacion á la comarca, tuvo lugar á las seis de la tarde del 4.El Cañolas y los barrancos del término inundaron 102 hectáreas : 50 pueden considerarse completamente destruidas; las restantes muy perjudicadas. Las azudes, con sus acequias respectivas, quedaron en muy mal estado. Dos norias y un molino harinero fueron inutilizados. Se perdieron 525 frutales, 4670 moreras, 1560 olivos, 570 algarrobos y 15750 vides.Vallada ha sido el pueblo del valle de Montesa más castigado por la inundación. En la partida de la Vega Vieja, el Cañolas se dividió en dos brazos. Las moreras quedaron enterradas hasta las cruces por una capa de grava y grandes cantos rodados. Aunque se gaste seis veces el valor que tenian las huertas ántes de la inundacion, no podrán reducirse á cultivo. ¿Quién, no viéndolo, es capaz de formarse idea de los sacrificios que hacen los propietarios de Vallada para descubrir sus tierras? No parece sino que debajo de aquellos grandes depósitos de cascajo se hallan ocultos ricos tesoros.
|
|
|
Superficie Inundada
|
Pérdidas
|
|||
|
|
|
Hectáreas
|
|
|
||
|
Pueblo
|
Habitantes
|
Destruidas
|
Deterioradas
|
Perjudicadas
|
Total
|
Reales vellon
|
|
Vallada
|
2475
|
50
|
52
|
27
|
162
|
1.113.900
|
Si algú està interessat en coneixer més sobre l'estat de sobrexplotació dels monts que motivà aquesta greu catàstrofe que no dubte en llegir aquesta fantàstica memòria redactada per Miguel Boch. Enginyer de Monts i Valencià.
ResponEliminaPuc subministrar la memòria completa en PDF.
Eduardo Calabuig
edcavil@gmail.com
En la memoria popular si que es recordada aquesta rigua.
ResponEliminaJo e sentit a prou gent major i sobretot conten el cas que de la venta de Boquella va eixir una Xiqueta dormint flotant amb el seu lllit.
Una entrada molt bonica i interessant. Em crida molt l'atenció la quantitat d'habitants que ja tenia el poble en aquella època.
ResponEliminaI, curiosament, dilluns passat, per celebrar la fogassa vam anar a la cova dels Moseguellos, per dins del barranc de Boquella. Quan vam vore els pous i les restes de cases, mon pare ens va parlar de la història de la xiqueta i una dona que s'havien salvat de la riuà. No ho havia sentit contar mai. Jo em pensava que no feia tants anys, perquè sí que sé que mon pare i el seu (amb més gent de Vallada) van anar a València capital a ajudar a la gent a llevar fang en l'altra riuà, la de mitjan segle XX. Gràcies, Francesc !!
Sóc José Aurelio:
ResponEliminaSi teniu interés a conéixer la Riuada de Sant Carles i altres catàstrofes naturals de finals del segle XIX i els seus efectes sobre la població i el terme, podeu consultar el llibre que vam publicar Hector i jo l´any 2000:
Vallada: su evolución urbana entre los siglos XIII al XIX. València, Institució Alfons el Magnànim, Diputació de València, 2000, pp. 293-301.
Crec que vos resultarà molt interessant, perquè s'arrepleguen, entre altres notícies, les fanecades que van desaparéixer, l'arbratge destruït, el bestiar desaparegut, els edificis perjudicats, les partides afectades, etc.
Podeu consultar el llibre en la biblioteca.
Espere que la informació siga del vostre interés.
La historia que a mi m’han contat sempre de la que a Vallada anomenem “riuà de Sant Carlos” era que una xiqueta es va salvar perquè el matalàs (o el llit sencer) es va elevar al surar durant la pujada de l’aigua, fora de la casa (que pot ser la venta Boquella), una altra persona d’eixa família va poder agafar-se a la corda del pou i aguantar l’avinguda (cosa molt difícil d’entendre perquè l’aigua en estes circumstàncies arrossega pedres, pins, arrels etc).
ResponEliminaDurant la temporada de la garrofa, l’ametlla i l’oliva allí mateix a Boquella, els meus avis m’ho contaven i em deien que, en eixos bancals nostres quan recollien pedres, amb elles també trobaven trossos de teula, parts xicotetes de construccions i objectes que no tenien motiu d’estar mig soterrats enmig d’un bancal.
Però a ells no els estranyava gens perquè els havia arribat per via popular, el relat d’uns fets ocorreguts en temps dels seus avis... per a nosaltres ja rebesavis.
Per altra banda voldria dir també que gracies (o a causa de) els dics de contenció al barranc de Boquella i de Tarrassos ara les riuades son ralentizades i quasi no arriben com a tal al Canyoles. Abans cada 4 ó 5 anys hi havia una més o menys gran que canviava el camí del riu i el paisatge.
El que jo ara em pregunte és si aquestes riuades periòdiques no formarien part d’un cicle natural necessari per a la vegetació pròpia del riu?
Ho dic perquè des d’aleshores eixa vegetació ha proliferat tant que sembla en alguns llocs “morir d’èxit”: Els baladres i esbarzers trepant-los, semblen guanyar-li espai a la resta de plantes.
Creix cap a dalt i cap als costats tenint l’interior sec i sols verd una xicoteta part exterior.
Com dirien els vells: “te falta de sanejar”. És sols una impressió meva, no soc forestal ni agrònom ni tampoc pastor i tal vegada siga una impressió equivocada
El llibre, és molt interessant es pot consultar i descarregar a la següent adreça:
ResponEliminahttp://books.google.es/books?id=M2ke8R4fn1cC&printsec=frontcover&dq=editions:FF_2lbREZN8C&hl=ca&ei=oVe8ToHYJoej4gSRq9n-Aw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CCwQ6AEwAA#v=onepage&q&f=false
Una llàstima que no hagen escanejat els plànols i els gràfics que són molt curiosos.
Sempre m'ho han contat com el "Deluvi de Sant Carles". Però en realitat va ser una “pantanà” degut que l’ull de l’antic pont del tren era molt xicotet i es va taponar per l’acumulació de llenyes, i va fer una presa de més de vint metres d’alçada.
La cosa curiosa es que tots recorden la gent que es va salvar (la dona del pou, la xiqueta del matalap, els que van pujar al pis de dalt) però no els que van morir. José Aurelio, ton pare també recull les anècdotes en un llibret d’història dedicat als xiquets de Vallada.
Manuel, hi ha un gravat de la venta inundada, on l’aigua arriba quasi a la planta de dalt, això vol dir que la casa de t’agüelo quedaria totalment submergida i potser les teules foren de la vostra casa.
Si llegiu el llibre, del que més es queixa l’enginyer és de la poca vegetació existent a les serres cosa que fomenta les fortes avingudes i impedeix la infiltració de l’aigua de pluja.
Mira si el riu estaria també pelat que del poble (fins no fa massa anys) havien d’eixir colles d’homes a tallar baladre al Río Grande (terme de Quesa) per a poder fer les anses de les cistelles.
Dona gust llegir tot el que sabeu i la vostra capacitat per a contextualitzar les memòries familiars, les observacions, les tradicions.
ResponEliminaÉs evident que les persones sempre hem tingut una incidència sobre el medi ambient, més o menys perniciosa, però evident i constatable. Afortunadament, ara tinguem la sensibilitat i la informació per a plantejar que la nostra influència no pot superar els límits de la sostenibilitat (espere).
Jo també he pensat de vegades, quan camine per la muntanya i veig els pinars que es regeneren de manera natural, tan espesos que sembla que no hi ha espai per a que puguen creixer, si no seria millor "aclarir" un poc. També pel tema dels incendis. Però crec que hi ha tot un planter d'experts que avalen que es deixe a la Natura regenerar-se.
Per a Paco GB:
ResponEliminaGràcies per fer referència al treball de mon pare.
José Aurelio.