Fa temps, no massa, es parlava de la televisió anomenant-la la caixa tonta, o coses per l'estil. Es mantenia una postura crítica respecte al paper d'aquest element que forma part de la nostra família i comparteix amb nosaltres les situacions més íntimes, ens fa companyia, ens mostra el món exterior i ens diu el que està be i el que està mal, el que hem de comprar, el que hem de votar, el que hem de pensar...
Ara ja no és així. Els cants de sirena que emet la televisió ens han ensarronat i anul·lat l'esperit crític. Ara puguem parlar sobre el que apareix a la televisió però ningú qüestiona el paper del mitjà en la societat. La funció de la televisió com a vehicle ideològic que ha fet perdre els valors democràtics de la igualtat i la solidaritat substituint-los pel valor únic dels diners com mesura del triomf.
Diu Eduardo Galeano que la televisió és el sinònim de “Cultura universal. Dictadura de la Imatge Única, que regeix en tots els països. Ara el món sencer té la llibertat de veure les mateixes imatges i escoltar les mateixes paraules. A diferència de l'extinta Dictadura del Partit Únic, la Dictadura de la Imatge Única treballa per la felicitat del gènere humà i el desenvolupament de la seua intel·ligència”.
En una de les històries increïblement reals que escriu Galeano, conta que “Los Escárate no tenían nada, hasta que Armando trajo esa caja a lomo de mula.
Armando Escárate había estado todo un año fuera de casa. Había trabajado en la mar, cocinando para los pescadores, y también había trabajado en el pueblo de La Lígua, haciendo lo que se ofreciera y comiendo sobras, noche i día trabajando hasta que juntó la alta pila de billetes y pagó.
Cuando Armando bajó de la mula y abrió la caja, la familia se quedó muda del susto. Nadie había visto nunca nada parecido en estas comarcas de la cordillera chilena. Desde muy lejos venía gente, como en peregrinación, a contemplar el televisor Sony, de doce pulgadas, a todo color, funcionando a fuerza de batería de camión.
Los Escárate no tenían nada. Ahora siguen durmiendo amontonados y malviviendo del queso que hacen, la lana que hilan i los rebaños de cabras que pastorean para el patrón de la hacienda. Pero el televisor se alza como un tótem en medio de su casa, una choza de barro con techo de quincha, y desde la pantalla la Coca Cola les ofrece chispas de vida y la Sprite, burbujas de juventud. Los cigarrillos Marlboro les dan virilidad. Los bombones Cadbury, comunicación humana. La tarjeta Visa, riqueza. Los perfumes Dior y las camisas Cardin, distinción. El vermut Cinzano, status social; el Martini, amor ardiente. La leche artificial Nestlé les otorga vigor eterno y el automóvil Renault, una nueva manera de vivir.” Cants de sirena que ens ensarronen.
Iron Maiden
Gràcies, Iron, com sempre, tens la imatge apropiada... mai millor dit!
ResponEliminaAixò és exactament el que pensem molta gent.
Gràcies per recordar Eduardo Galeano, fa temps que no he llegit "El libro de los abrazos", com tot de tiro em resulta pesat, el llig de tant en tant, les reflexions i les històries són molt boniques i plenes de "filosofia vital"
Que passeu un bon dia!
Als camps de treball que he realitzat, tots ells, en països "subdesenvolupats", sempre m'ha cridat l'atenció una de les coses que Galeano conta en aquesta història: Famílies que no tenen ni un gallet, però sí per a una parabólica. Et desconcerta molt en un principi veure com hi han "cases" d'una sola habitació, sense comoditats de cap tipus, fetes amb materials reciclats, sense mobles... Sense mobles?! No! Sols la televisió té un moble per a ella no més...
ResponEliminaDesprés intentes trobar-li sentit pensant que veure la televisió pot ser l'única forma d'oblidar la vida que els ha tocat viure, de volar cap a altres mons, cap a altres fantasies que els pillen lluny... lluny?! Infinitament lluny de vegades!
Però alhora, inevitablement, tampoc deixes de pensar si pot ser, no serà dolorós veure la televisió vivint en la situació que hi viuen... Com pot un xiquet que sols té una muda per vestir i un joguet fet amb una botella de Mistol, veure a la televisió tant i tant de luxe sense ficar-se a plorar? Com pot una família que sols pot permetre's un menjar al dia, veure totes les barbaritats que s'hi couen al món dels famosos sense pegar-li una patà a la pantalla i rebentar-la?
Aixina i tot, la tele és adorada en eixos llocs...
I es que la tele "zombifica" i "apardala" i no deixa pensar amb claredat. Per què la tele és odiada pels humanistes, pels filòsofs i adorada pels més analfabets?
Són preguntes que si les penses detingudament, tenen una simple i clara resposta.
La tele, tal i com la coneguem avui, té difícil solució de canvi. La producció de tota programació, pel·lícula, documental, etc... no existiria sense l'ajuda econòmica de les marques i els governs. Els diners manen i qui vol produïr material visual, té que produïr-lo baix el control d'aquell qui paga.
Internet, avui per avui, és l'eina que podria alliberar a la gent de la manipulació informativa, de la realitat paralela en la que veiu, però clar, a internet encara li queden dos estius per a poder arribar a les cases de fang del sud de Marroc, a les cases de branques del centre de República Dominicana o a les cases de plàstic de l'India...