Transmissions

Diuen que quan mor un dels nostres vells, és com si es cremara una biblioteca sencera, no sé si l'afirmació és del tot certa, perquè el que es pot guardar als llibres, en molts casos ho guardem els seus descendents, bé per escrit, bé en la memòria.
La qüestió més important per a mi és una altra: de què serveixen tots els coneixements, toponímia, usos medicinals de plantes, objectes, paraules, costums... creats, comprovats i transmesos durant generacions si no els fem servir?
Quants de nosaltres utilitzem paraules com: primala, salera, lletera, murions, sarrinegra, màmia, tavalló, muesa, violina, colostro, manso de pedra, desbellussar, picot, braguer, davantal, dula, brosta, monja, esburriat, talladora, blava, esmunyidora, pèl de carxofera, rabera, gobernat, quall, eixuts, gamelló, miera, mallà, sester, guirra, aixerri, llit...
Em venen al cap atrotinadament, igual si em parara a pensar n'eixirien moltes més. Els més aveats haureu advertit que totes estan relacionades amb un ofici.
L'ofici de pastor.
Faig aquesta entrada després d'un temps d'absència al bloc espentat per un fet que va ocórrer la setmana passada. En dos dies ens van deixar els dos últims pastors que quedàven al poble. El dijous soterràrem a Salvador Blasco Cerdà "el tio Camilo" (m'agüelo matern) i el dissabte al tio Manolo García Aleixandre "el coixo del Corral del Rei".

No volia fer ací una necrològica en sentit estricte, voldria mes aïnes parlar de transmisió de la saviesa popular.
 Aclarisc allò d'últims, ara no queda al poble cap pastor a temps complet, ni que ho hagen estat tota la seua vida ja no laboral, sinò útil, en el cas de m'agüelo, va començar a anar al "ganao" amb son pare quasi des que podia caminar, i als sis anys ja li van adjudicar una rabera per anar ell a soles i fins els "vuitanta i rèc" encara tenia alguna cabreta.
Guardem la memòria de tot el que ens han contat, però ja no practiquem l'ofici.
És com guardar les llibretes on podem trobar les mides de les millors pastetes del món, passades de mares a filles, que solen ser llistats d'ingredients sense especificar l'ordre ni el procés d'elaboració.Sempre m'ha fet gràcia allò de: farina "la que admita" o millor com ho pronunciaven elles "la carmita".
Quantes persones saben fer cistelles i cabassos? igual encara moltes, no ho seran massa en un futur, i fins i tot podríem perdre la riquesa cultural d'un ofici que ha donat diners i fama al poble, com ho era el de pastor.
Si no fem la pràctica acompanyant als coneixedors, al final perdrem el costum i la "gràcia" de fer les coses.

Vos demanaria això, que no trenqueu la cadena de transmissió, i que abans no desapareguen els posseïdors d'eixos coneixements féreu un recull de qualsevol ensenyança teòrica i pràctica, per mínima i inversemblant que puga paréixer. Sempre quedarà un fil d'esperança si guardem tot això (hui en dia, amb tots els mitjans tècnics disponibles, no serà gens complicat), i algú pot treure'n profit en un futur. El què és cert i segur, és que disfrutareu vosaltres i ells també de veure com els altres valoren i donen importància als seus coneixements.

Paco Garrido i Blasco.

la imatge pertany a la col·lecció de la fundació TERRITORI I PAISATGE de Caixa Catalunya:

http://obrasocial.catalunyacaixa.com/osocial/idiomes/1/continguts/informe_activ/es/galeriadimatges/galeriadimatges.html#b

Ací a Vallada ja fa molts anys que tant les cabres blanques com la transhumància ens van deixar, encara que la nostra generació conserva eixa imatge a la retina.