El feminisme de dretes no existeix

Una amiga m'ha enviat un correu amb un text que no em resistisc a donar-vos a conèixer. Es refereix a un article que va publicar, la assagista i cofundadora de la Campanya Americana per la Llibertat, Naomi Wolf el passat 26 d'agost al diari Público, titulat “El feminismo reaccionario”. No conec l'autora d'aquest escrit però no té desperdici. Iron Maiden

 

El feminisme de dretes no existeix

Per descomptat que dites polítiques republicanes, reaccionàries, com diu la mateixa Wolf, no són feministes. El feminisme no és una condició natural de les dones que estan en política o que ocupen un lloc de treball. El feminisme és una teoria crítica, és un moviment social i polític, és una ètica, és un paradigma ideològic amb uns mínims normatius fora dels quals no es pot ser feminista. No cal ni dir-ho per tant, que es pot ser home i feminista i dona i antifeminista. Una altra cosa és que és veritat que aquestes dones reaccionàries estan on estan gràcies al feminisme, que poden votar gràcies al feminisme, que poden treballar, tindre els fills que vullguen, no ser una propietat del marit, guanyar el seu diners, tindre les seues propietats, gràcies al feminisme. El que això vol dir és que alguns dels postulats bàsics del feminisme han passat a formar part del que es consideren drets humans, socials i polítics bàsics; que el feminisme ha ampliat les possibilitats vitals, d’igualtat i felicitat per a tots i totes. Això és un èxit del feminisme per descomptat i demostra que el feminisme és una de les revolucions més reeixides del segle XX en tant que ha aconseguit que alguns dels seus postulats passen a ser considerats patrimoni comú; però així i tot, això no fa feminista a tot el que les utilitze, com no és socialista tot el que use la sanitat pública. Perquè el feminisme és molt més que això.

Diu Wolf que la llibertat d’elecció és la base del feminisme. No és cert; aquesta falsa llibertat d’elecció serà la base del neoliberalisme, no del feminisme. La base del feminisme és la igualtat entre homes i dones. A pesar de les perversions a què és exposada la paraula “llibertat”, qualsevol que no siga d’ideologia neoliberal sap que la llibertat d’elecció no existeix sense una prèvia igualtat que la garantisca.

Sense igualtat no hi ha llibertat més que per a uns pocs, entre els que rares vegades es troben les dones. Al contrari, és cada vegada més evident que ser feminista, és a dir, apostar per la igualtat entre dones i homes, requereix no sols no ser de dretes sinó ser anticapitalista. La veritat és que el capitalisme globalitzat i el patriarcat (capitalista), dos sistemes d’opressió diferents però interdependents s’han aliat; el primer exigeix mà d’obra barata, flexible, pauperitzada, quasi esclava, i el segon tria el sexe d’aqueixa mà d’obra: dones. El primer exigeix un tribut en pobresa humana i el segon li posa sexe a aquesta pobresa. La pobresa és femenina, la mà d’obra barata en condicions de semiesclavitud està composta per dones; les retallades dels serveis socials bàsics són substituïts pel treball gratuït o mal pagat de les dones, la propietat dels mitjans de producció, de la terra, de la riquesa, és dels homes; les que no tenen terres són dones, les que treballen gratis són dones, les precàries, les mal pagades, són les dones; les que són raptades i esclavitzades per a ser venudes com a esclaves sexuals o criades domèstiques al món ric són dones, les que no són ames dels seus cossos són dones, les que són obligades a avortar o esterilitzades si sobra població són dones; però les que són obligades a parir contra la seua voluntat si el que falta és població són dones: les que són analfabetes perquè no hi ha diners per a l’educació són dones, les que es queden fora dels hospitals perquè no hi ha diners per a metges són dones; les que treballen de sol a sol, a casa i fora, són dones; les que emigren a la cerca d’un futur millor que pot convertir-se en un malson són dones; les que són assassinades si demanen sindicar-se en una màquila són dones; les que no tenen drets laborals són dones etc.

Això és el que el capitalisme requereix de les seues víctimes i el patriarcat s’encarrega de que aqueixes víctimes siguen dones. Així que ser feminista, estar per la igualtat, la llibertat, les oportunitats de les dones exigeix un canvi de les estructures socials, culturals, simbòliques, però també econòmiques. Cospedal, Sarah Palin, Esperanza Aguirre, Margaret Thatcher i totes aquestes dones de dretes no són feministes perquè, per molt dones que siguen, les seues polítiques empitjoraran dramàticament la sort de la majoria de les dones. Això és incompatible amb el feminisme. Així que no es pot ser feminista i de dretes. El que sí es pot ser és dona i reaccionària i açò és el que són, sense més, aquestes dones que Naomi Wolf ens posa d’exemple; reaccionàries sí, feministes no.