Va d’anònims/es!

Sobre el 1r (després de l’últim comentari meu)

1.- (Sobre el codi genètic espanyol) “No entenc el que vols dir (ni crec que ho entengues tu mateix, sincerament).”
Quan parle de codi genètic faig referència a tots aquells elements que han esdevingut constants i definitoris del projecte d’Espanya al llarg de la seua història. Allò de codi genètic simplement és un paral•lelisme amb la biologia humana; pense que no ha de crear confusió company/a – i si que ho entenc, sincerament...


2.- “Vols dir que si forem independents no hi hauria atur ni explotació capitalista ni precarietat?”
He intentat explicar que mentre existesca Espanya existirà la dominació capitalista i doncs, la precarietat. Si fórem independents podria existir o no podria existir; en tot cas l’existència d’un hipotètic nou Estat hauríem d’evitar que portara això a la seua genètica!. Això dependria de si la independència nacional s’acompanyés d’una independència econòmica i de si fos la classe treballadora qui liderara el procés d’independència. En tot cas, pense que és altre debat estratègic...

Sobre la resta del comentari, per ser poc consistent, per fer gala d’unes acusacions que van entre la impotència, la frustració i la fantasia, evitaré comentar-lo...


Sobre el 2n (Demòstenes) i 3r: felicitats, nous eixos de crítica: enriquim i avancem en el debat!

3.-“ Defenses fèrriament, cosa que respecte i admire, la diversitat cultural però no dubtes alhora de ficar un munt de barreres, en forma de fronteres, que dificulten en gran mesura el que has dit abans.Que hi ha de mal en la unitat mundial, si aquesta respecta els principis de de respecte i diversitat? Tristament has pensat que el que s'exposava anteriorment feia referència a una mentalitat imperialista ja que has jutjat ficant tothom al mateix sac.”
Alguns matisos:
- En cap cas he parlat de cap mena de barreres, ni fronteres a l’article – ni tampoc als comentaris; he de suposar que ho dedueixes d’alguna de les meues afirmacions. En tot cas he de refutar la teua afirmació, perquè la diversitat cultural en cap cas l’entenc com la conservació d’un cos sociocultural mil•lenari; entenc la cultura – i doncs la diversitat cultural – com quelcom en construcció permanent, degut a la interacció de molts agents, de moltes persones, mai com quelcom absolut o etern. No se si saps per on vaig...
-Pel que fa a la unitat mundial, si aquesta parteix del respecte als principis de diversitat cultural no hi ha res de mal: és ideal! En cap cas – ni trista ni feliçment! - he argumentat a favor d’un aïllament dels pobles i/o de les persones; al comentari anterior he defensat precisament un internacionalisme no explotador i no opressor: un internacionalisme entre pobles lliures, sobirans, formats per persones lliures, amb igualtat i solidaritat.
La crítica imperialista venia per allò de la “unitat cultural”, company/a.

4.-“Vols dir, analitzant un poc la situació i generalitzant, que tot aquell que porta una samarreta d'Espanya recolza l’explotació socioeconòmica i l’opressió nacional.”
Evidentment no! Simplement que la ideologia d’Espanya si que es basa en aquestos dos pilars; el que passa és que Espanya s’ha considerat com una ideologia neutra i fins i tot inexistent. El que intente explicar és que Espanya és únicament això: una ideologia. Tot aquell que porta la samarreta d’Espanya individualment pot no recolzar l’explotació i l’opressió – estic segur que molts! -, i encara més quan s’ha intentat vendre una suposada imparcialitat o neutralitat de la idea d’Espanya, Tot aquell que no conega – perquè és negada i invisibilitzada permanentment! – el projecte d’Espanya, portarà la samarreta d’Espanya amb la mateixa innocència que porta la samarreta del València. Precisament la intencionalitat de l’article és fer-los vore això: que Espanya és una ideologia i que no és neutral portar la samarreta espanyola. Això és el que han intentat aconseguir diferents agents i és el que denúncie a l’article, que Espanya no és neutral!
La possible innocència individual s’anul•la quan col•lectivament i en el context actual, la Selecció s’ha utilitzat per a reafirmar i consolidar la idea d’Espanya. Negar això és negar la realitat objectiva amb la qual ens hem trobat el darrer mes.


5.-“No som llavors, còmplices de l'us de ma d'obra infantil quan calçem unes Nike?”
Evidentment som còmplices de l’explotació capitalista mundial quan fem tot açò que comentes.
Trobem contradiccions arreu d’on caminem, d’on vivim...no les hem de vore, però, com una cosa negativa, sinó com l’element que permet avançar.
Hem de saber identificar les contradiccions i superar-les positivament. Hem de saber que calçar unes espardenyes Nike és una complicitat; hem de plantejar-nos els per què i avançar cap a les solucions.
Evidentment, cal que ens ho plantegem i ho qüestionem, per a transformar-ho. Això, però, no està als debats de la televisió ni a les discussions de carrer, quan és un problema de la humanitat. Estic amb tu que cal que traguem el debat als carrers!

Coincidiràs amb mi, però, que evitar, recolzar i consolidar la ideologia d’Espanya –també com a rebuig a tot aquest sistema de misèria, precarietat i explotació - és una cosa immediata i relativament més senzilla que evitar el consumisme, tot i que – hi insistisc!- estic d’acord amb la crítica i estic d’acord que hem de tendir cap a aquestos debats i cap a aquestes accions!


Introdueixes més eixos de debat, molt interessants, però que per la seua extensió no els comentaré. El tema de la divisió internacional del treball, del paper de les potències emergents – Xina en particular -, del futur econòmic al qual la “eixida de la crisi” arrastra al nostre país... Estaré encantat de tractar-los a futurs articles. Anem parlant-ne!


6.- “Coneixes Brasil? si no és opressió que els indígenes de Brasil estiguen siguent explotats, expulsats de les seues terres, inclús assassinats...ja em diràs que entens tu per un estat opressor.”
Com a Estat Capitalista, Brasil és un estat opressor i explotador, de recursos naturals i de recursos humans. Evidentment això és l’opressió i explotació més visible i salvatge encara que la de l’Estat espanyol! Segurament no ha estat bon exemple, i no et podria parlar de la configuració històrica de l’Estat brasiler, perquè la desconec... tot i això únicament era un exemple –erroni, segons el que has explicat -, i com a tal, et pregue limites la seua importància.


7.-“Si m'agrada com juga la selecció de Brasil i celebre que guanye un campionat, sóc còmplice de la masacre?
Si preferisc que guanye Federer que Nadal, sóc anti-espanyol?
Si preferisc que guanye el Sevilla que el Barça..sóc anticatalà?”
Clarament no company/a! Diferenciem coses i no traguem les coses de lloc. Anem per parts.
No faig una crítica a l’esport, ni a les preferències esportives; si en algun moment ha semblat això, de veres que la crítica no va per ahí. A qualsevol li ha agradat vore el futbol que ha practicat el Barça o el tenis que ha practicat Nadal, tant se val.
No barregem coses. El futbol és un esport de masses, i com a tal – és innegable- el poder l’utilitza. No debades, el futbol és un negoci milionari, directament lligat amb multinacionals. Tot això ho sabem.
Ja tenim que el futbol, per les seua característica de públic massiu, està directament lligat amb negocis milionaris.

Estic segur que si recolzes Brasil serà per motius purament esportius: per la qualitat del seu joc o l’excel•lència de les seues figures. A ningú li importa – ningú se’n beneficia - que celebres una victòria de Brasil a Vallada.
De la mateixa manera, si prefereixes a Federer o al Sevilla presuposa que això únicament estarà motivat, en tant que opció individual i no induïda, per criteris esportius.
Coincidiràs amb mi, però, que el recolzar la selecció espanyola ha trascendit, de fa temps, l’àmbit esportiu.
Evidentment podràs trobar algú que porte la samarreta de la selecció espanyola amb el mateix entusiasme que portaria la samarreta de la selecció d’Hongria. Això, però, no és allò habitual. El fet que haja hagut tota una massa que acríticament haja adoptat la selecció espanyola com a pròpia és el que critique. Ho critique perquè això no ha estat una elecció individual, sinó massa vegades ha estat induït pels mitjans de comunicació que han creat la realitat virtual que els ha convingut. I el poder si que trau un benefici de tot això: l’anestèsia de tota una societat davant una reforma laboral acabada d’aprovar, per exemple, i allò que he repetit mil vegades: el recolzament al projecte d’Espanya, quan aquest passa per moment difícils (conflicte amb el Principat).

Entenc doncs, que col•lectivament, les motivacions polítiques superen de lluny les esportives. Hi haguera hagut celebració el dia 20 si hagués guanyat Holanda? Haguérem eixit tots amb samarretes taronges? Això haguera estat una decisió de naturalesa esportiva; saps, però, que això no hagués passat mai.

Espere haver respost les teues qüestions.

Fem bullir el debat!
Una abraçada!

En Forcat