Apunts sobre Vallada i Espanya

Semblava que ens lliuraríem...però no! Ha arribat a Vallada City la febre espanyolista que hem hagut de patir -i també pagar!- el darrer mes.
Recentment un parell d’articles han arribat: aquell d’apunts sobre Catalunya i Espanya i l’altre per a animar a portar a la samarreta de la “selección española” en festes.Lluny de ser fets aïllats, innocents, neutrals o no polítics – perquè cap d’eixes coses mai existeixen!-, responen a dinàmiques generals. Algunes reflexions fonamentals derivades de tot això:

1.- És conegut que ens trobem en un context de crisi econòmica, ecològica i social. Davant d’eixa crisi global de la societat capitalista, els gestors del sistema, el Pp-PsoE,volen vendre’ns la continuïtat del pacte interclassista dels darrers 30 anys per a “reflotar Espanya”. Front la crisi, la seua recepta és el patriotisme espanyol, acompanyat dels espectacles de la indústria mediàtica i del fanatisme de la indústria esportiva, és a dir,
del pa i circ de sempre.

2.- Les doctrines feixistes dels anys 20 i 30 del passat segle preconitzaven precisament això: un pacte interclassista en nom de la pàtria. Front la lluita de classes mantinguda pel moviment obrer, els feixistes oposaven l’harmonia de classes en nom del creixement i les glòries de la pàtria. Us sonen els arguments de “todos estamos en el mismo barco” o “debemos arrimar el hombro y apretarnos el cinturón”...?

3.- Espanya no existeix com a concepte abstracte. Tot i que és un tema complex que requereix per si mateix un cos argumentatiu propi, podem situar els orígens d’Espanya,com a estat-nació, en el procés de construcció de l’estat liberal a partir del 1833. El procés culminarà en l’establiment d’un estat espanyol i burgés. L’estat-nació configura la seua pròpia identitat, amb la creació i invenció de tota una història nacional, una simbologia, una llengua, un model centralista...
Un parell de fets significatius. D’una banda, la construcció de l’estat modern suposa que aquest es faja corresponsable del sistema educatiu, que abans era monopoli eclesiàstic; l’educació serà utilitzada com a eina de construcció nacional espanyola: comença el procés d’homogeneïtzació lingüística – castellana, per suposat! - i comença a donar-se a les escoles la Història d’Espanya (encara continua hui en dia). D’altra, la configuració territorial de l’Estat serà centralista; la divisió provincial estarà pensada
per a trencar les estructures i lligams dels pobles no espanyols de l’Estat (bascos,gallegs i nosaltres). Tot i que açò caldrà desenvolupar-ho en un article a banda – torne a insistir!-, podem afirmar que el codi genètic d’Espanya està format per l’explotació
capitalista, l’opressió nacional i la imposició cultural.

4.- El codi genètic determina la naturalesa i l’essència d’Espanya. Mentre Espanya siga Espanya existirà l’explotació capitalista (atur, precarietat...) i l’opressió nacional. Si en temps de relatiu benestar econòmic podem vore un relaxament dels agents
antagònics, en moments de crisi apareixen les contradiccions en tot el seu potencial.
Si durant els darrers 30 anys ha estat possible un pacte interclassista, en aquesta crisi s’ha mostrat escandalosament com hi ha dos agents amb interessos antagònics: la classe treballadora (amb autònoms i xicotets tallers inclosos!) i el gran capital. Les tensions nacionals al si d’Espanya mai han disminuït, i tot i que han tingut diferents punts de conflicte i diferents graus d’intensitat, ara que s’aguditzen les contradiccions apareixen
amb tota claredat els agents antagònics.

5.- Espanya no és un poder neutre. El seu codi genètic determina que la seua naturalesa està marcada per l’explotació capitalista i l’opressió nacional. Això de les dues Espanyes no fa referència a altra cosa que a les dues cares de la mateixa moneda. Per què? Perquè ambdues Espanyes tenen els mateixos elements essencials
i definitoris, perquè ambdues Espanyes tenen el mateix codi genètic: l’explotació capitalista i l’opressió nacional. Perquè tot i que puguen canviar les formes i la retòrica, totes i tots hem comprovat que ambdós tenen el mateix model nacional i el mateix model econòmic. Si en temps de relativa calma política, s’han iniciat aventures reformistes, amb el temps – i en temps de crisi – s’ha mostrat que això no era res més que les molles de pa de sempre. La indivisibilitat de la “nación”, la Constitución,
les imposicions, les retallades, la manca de respecte democràtic...tot això que s’ha mostrat constant i definitori en la Història d’Espanya s’ha tornat a repetir. És ben il•lustratiu que “l’Espanya reformista de Zapatero” s’haja mostrat més espanyolista, més centralista, menys demòcrata - reformes a base de decrets i retallades - i més neoliberal que el millor dels militants del Pp.

6.- La selecció espanyola i l’esport espanyol en general tampoc són neutres. Serien neutres si la seua naturalesa i importància quedaren circumscrits a l’àmbit purament tècnic i esportiu. S’han mostrat, però, com a eines de construcció nacional espanyola;
totalment polítiques, d’acord amb la idea política d’Espanya. El fet que tots els mitjans de comunicació, polítics i demés personatges centren tota l’atenció en “simple partit de futbol” mostra que eixe “simple partit de futbol” és molt més que un partit de futbol. És un partit que ajuda a assentar la idea d’Espanya: és un partit que consolida i complementa ideològicament l’explotació capitalista i l’opressió nacional. No ens ha d’estranyar que es magnifiquen i maximitzen les victòries de l’esport. Encara perdura la mentalitat de conquesta en l’esport espanyol: el fet d’onejar la seua bandera i sonar el seu himne els recorda a victòries nacionals. Per tant, tot allò esportiu traspassa l’àmbit tècnic per a entrar de ple en la venda d’ideologia espanyola.

Breus conclusions:
7.- Cal assenyalar que l’article de Felipe González i Carme Chacón empra arguments tramposos: situa la contradicció política antagònica en un fals lloc. Intenten vendre que els agents antagònics són els centralistes del Pp front als independentistes dels diferents pobles de l’Estat (ara mateix els del Principat) i que la síntesi d’ambdós és el projecte reformista del PsoE.
Segons les reflexions explicades, sabem que el projecte nacional, econòmic i social del Pp i PsoE té els mateixos fonaments. Així doncs, ambdós partits són gestors del mateix sistema i dels mateixos interessos. La contradicció antagònica cal situar-la,
doncs, entre Espanya (amb el Pp i el PsoE) i els pobles no espanyols de l’Estat.

Cal, a més ,tenir present que escriu l’article: el meravellós Felipe, responsable de les deslocalitzacions, reformes laborals vàries, OTAN, UE, espanyolisme ranci, i la moderna i “progre” Carme Chacón, responsable del Ejército Español, responsable de la venda d’armes a Israel o de l’elevada despesa militar espanyol (quan no paren de retallar les despeses en educació i sanitat). El seu currículum és, doncs, bén il•lustratiu i representatiu de la seua Espanya...

8.- No pot conviure la identitat espanyola amb una identitat normal i normalitzada de la resta de pobles de l’Estat. Per exemple, en el moment que Espanya deixe d’oprimir nacionalment el País Basc, s’alterarà el codi genètic espanyol i Espanya deixarà de ser
Espanya. En altres paraules, mentre Espanya siga Espanya no pot existir cap altre poble com a subjecte polític, és a dir, amb un estat propi i amb totes les eines per a decidir el seu model territorial, econòmic i social. Si en època de calma poden aparèixer projectes reformistes, quan les tensions econòmiques i polítiques augmenten, apareix aquesta idea amb tota claredat.

9.- La proposta de Drak d’un homenatge a la selecció espanyola no té res d’innocent,de neutra; és totalment política i intencionada; respon a una ideologia concreta. Cal ser conscients que qualsevol que es pose la samarreta espanyola i/o penge banderes als balcons - amb l’àguila o sense ella! - està fent militància activa a favor del projecte espanyol, un projecte que ens oprimeix com a treballadores i com poble; un projecte que margina la nostra llengua i la nostra cultura. Un projecte, doncs, que va contra els
nostres interessos com a persones i com a poble.

10.- Al voltant de la selecció s’ha desenvolupat tot un mistiscisme i estètica neofeixista. S’han assumit proclames emprades tradicionalment pels grupuscles feixistes i nazis – com el “Viva España” o “Yo soy español” -. I s’ha intentat fet popular una bandera que porta tota una història ben negra al darrere –amb sublevacions militars, afusellaments,prohibicions, censures, imposicions,etc inclosos.

No seré jo qui faja un homenatge a la selecció espanyola. Perquè traspassa l’àmbit esportiu per a entrar de ple en la lluita política i ideològica; i perquè dins d’eixa lluita, representa el responsables de l’atur, la reforma laboral, la imposició cultural,
la marginalitat lingüística, les deslocalitzacions empresarials, l’explotació i espoli dels nostres recursos naturals... I totes i tots hem de ser conscients que qui el dia 20, o qualsevol altre dia, recolze la selecció, es compre una samarreta i penge una bandera al balcó són còmplices i militants d’aquest projecte polític. Tinguem-ho en compte...

Vallada, 2 – VII – 2010

En Forcat