Llargues i curts

Celebre amb entusiasme el debat que hem aconseguit obrir entre tots – els qui escrivim i els qui comentem -; per si mateix ja hauria valgut la pena qüestionar – cadascú, però també col•lectivament – la naturalesa d’Espanya, la relació del nostre poble amb Espanya, les relacions entre esport i interessos econòmics, polítics... Tot açò amb la possibilitat de poder mantenir un debat serè i calmat, característiques imprescindibles per a poder traure coses en clar.

És important, però, evitar caure en el debat pel debat i la crítica aïllada. És important inserir-ho tot plegat dins d’un context sociopolític, és a dir, que tot això servesca per a que analitzem i entenguem millor el poble i la realitat en la qual vivim. Més important encara és que els debats no és queden només en debats; això els transforma en estèrils, inútils i mancats d’interès per als lectors. Aquells debats i teories que no tinguen la seua concreció pràctica i la seua aposta de futur són debats tramposos i que – en última instància – no busquen altra cosa que la perpetuació de la situació establerta. Cal insistir que l’únic criteri de veritat és la pràctica social.

Després de la “Rèplica” es fa necessari aclarir algunes coses. Cal aclarir que l’article anterior – aquell d’Apunts sobre Vallada i Espanya – en cap cas tenia un sentit acadèmic ni academicista; tampoc aportava documentació històrica ni teòrica. En cap cas la meua intenció era mostrar els coneixements econòmics, històrics o polítics sobre res. L’únic propòsit era obrir un debat obert on tothom pogués participar, i pogués opinar, sense haver de tirar mà de cap biblioteca.

El company “Shedorff” no ha acabat d’entendre aquestes coses. S’ha volgut rodejar d’un aire intel•lectualoide, marcadament prepotent – se les ha volgut donar de sobrat! – i en certs punts fins i tot desagradable – tot allò de “empezar a farfullar” o “batiburrillo de frases y ocurrencias de medio pelo”, sense entrar a considerar allò de “lo tuyo tiene facil solución psiquiátrica”, m’ha resultat, si més no, poc enriquidor. Probablement no ha acabat d’entendre la naturalesa de la web ni la naturalesa del meu article.

No és la meua intenció, però, centrar-me en aquest tipus de coses, que per absurdes, no fan més que desfigurar i distorsionar la qüestió; em centraré en els arguments – sense cap ànim de “càstig” cap a ningú!-:

1.- La unitat entre marxisme – entès com a mètode en permanent evolució creativa - i alliberament nacional és innegable. El marxisme fou conscient del potencial revolucionari de la lluita nacional en l’Europa de la segona meitat del s. XIX, i des de llavors aquella embrionària certesa teòrica i política s’ha anat ampliant fins a l’actualitat. Com a fets il•lustratius cal considerar que fou En Frederic Engels qui va dir allò de “quant més nacionals siguen els polonesos més internacionals seran”; fou el mateix Lenin qui apostava pel dret de les nacions a l’autodeterminació i analitzava l’imperalisme com la fase superior del capitalisme. A la pràctica, tots els moviments d’alliberament nacional han lligat això: l’alliberament social i nacional. No m’estendré en la temàtica – perquè no ve ara al cas! - però suggeresc que revises la teua biblioteca! (m’oferesc a passar-te alguns textos si et ve de gust).

2.- M’ha donat la sensació –no sé fins a quin punt compartida- que el company Shedorff tenia una necessitat imperiosa de mostrar els seues coneixements històrics i polítics - allò que diem “fer-se el sabut”-. Els tres primers punts són crítiques quasi tretes de la màniga:
- Sobre el pacte interclassista del Pp-PsoE. Evidentment caldria afegir al PCE, mitjans de comunicació, sindicats majoritaris, patronal...tots ells entren al pacte interclassista. La omissió del paper del PCE es deu principalment a que el sistema configurat ha estat un sistema bipartidista, amb el protagonisme del Pp-PsoE que són els grans beneficiaris polítics del pacte; ha reduït a insignificant el PCE – quan és un pacte signat també per ell-: per això dic que ha estat un pacte Pp-PsoE.
Tot i això, fas bé de recordar el paper vergonyòs del PCE, que per qüestions d’espai no puc analitzar; va passar d’una pràctica revolucionària a unes pràctiques reformistes, interclassistes i inserides dins del nacionalisme espanyol – per cert! En Carrillo fou expulsat del PCE prèvia renuncia al marxisme i acceptació de la política del PSOE!-. Per a curiosos i estudiosos, us deixe l’enllaç a un text de l’Iñaki Gil de San Vicente on analitza el paper del PCE, com a agent del nacionalisme espanyol: http://www.lahaine.org/b2-img09/gil_pce.pdf

- En cap moment parle de l’origen de les doctrines feixistes; únicament faig referència al moment de màxim apogeu. Considere que els lectors entenen que quan s’escriu un text no es pot aprofundir en cada concepte citat. Tot i que la informació que dóna Shedorff és vàlida, no té res a vore amb la temàtica tractada.

- En cap cas faig referència al moviment obrer dels anys 30 ni a la composició del moviment obrer. Torne a repetir el que ja he dit: la crítica no té cap relació amb el que jo he exposat a l’article.

3.- La ideologia d’hom no és una etiqueta que es penja, ni el motiu de crítica preconcebuda.. Ja he explicat adés que les coses –i doncs, també les ideologies- es mostren en la pràctica social.

Anem, però, amb el que ens interessa: parlem d’Espanya:

4.- Evidentment, l’inici d’Espanya com a Estat-nació cal situar-lo el 1812 a la Constitució de Cadis (“la Pepa”). La Constitució tindrà una vigència molt limitada en tant que el 1814 es produeix la Restauració de l’Absolutisme que es mantindrà, amb l’excepció del trienni liberal (1820-23) fins al 1833, any a partir del qual comença la construcció de l’Estat liberal. Eixa és la raó d’haver parlat del 1833 i no de 1812.
Tot i això, pensant-ho bé, parlem de la Constitució de Cadis – 2ª constitució espanyola-. Per significatius, em prenc la llicència de posar-vos els tres primers articles:
Art.1: La nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios.
Art.2: La nación española es libre e independiente, y no puede ser patrimonio de ninguna familia o persona.

Art.3: La soberanía reside esencialmente en la Nación, y por lo mismo pertenece a ésta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales.

Què se’n deriva d’ells?
-Que la nació espanyola també era Cuba i la resta de colònies i territoris repartits arreu del món! Que el que hui es coneix com a “Espanya” no és res més que un reduït tros d’aquella Espanya de dos hemisferis.
- Que fins llavors, Espanya, com a subjecte polític no existia; existia un territori que era propietat i patrimoni dels reis.
- Inspirats en el constitucionalisme francés aparegut arran de la Revolució Francesa i importat per Napoleó arreu d’Europa, és eixa nova nació la única amb capacitat per a crear – i imposar – lleis, negant la pluralitat de nacions que estaven integrats en la monarquia espanyola.
- Per cert que això de sobirania nacional només donava dret a vot a menys d’un 1% de la població.


5.- Els romans anomenaren la Península Ibèrica com Hispania – “terra de conills” -; eixe nom feia referència al nom geogràfic i en cap cas al nom polític –impensable aleshores!-. Eixa és la raó per la qual Jaume I ja parla d’Espanya – Hispania – a les seues cròniques; és la raó per la qual els soldats parlaven d’Espanya a les seues cartes – fent referència a la península, perquè Espanya també eren els territoris d’Amèrica, per exemple!- i és la raó per la qual s’anomenava monarquia hispànica.

6.- El nacionalisme espanyol falsifica absolutament la història al presentar com a unió el que únicament fou un pacte dinàstic entre Castella i Aragó. La realitat és que ambdós estats continuaren sent pràctica i oficialment independents en tot durant molt de temps – fronteres, estructura econòmica diferent, lleis diferents, institucions diferents, llengua i cultura diferents (tot i la substitució de l’aragonès pel castellà) i exèrcits diferents -. De fet, feren falta conflictes armats per a imposar la Unió d’Armes – Guerra dels Segadors (que també té altres causes!) - i la unitat institucional i jurídica – Guerra de Successió -. Espanya, doncs, entra casa a nostra a sang i foc.

7.- El concepte de nació, tal i com l’entenem actualment, naix arran de les revolucions liberals del s. XVIII. De fet, al segle XV encara estem inserits de ple en el mode de producció feudal, i allà ens trobem amb imperis i estats marcats per la seua dispersió geogràfica, amb delimitacions no sempre clares, amb una idiosincràsia marcada per la diversitat econòmica i jurídica, amb diferents llengües, cultures, costums... Evidentment els soldats espanyols del terços no entenien el concepte nació en el sentit modern.

Les aportacions històriques de la rèplica estan manipulades en interès propi. Ja he explicat que el nacionalisme espanyol fa una interpretació històrica que des de l’època dels romans intenta justificar l’existència de la idea d’Espanya. Per ajustar l’espai – dins d’allò possible!- ho deixaré per a un proper article on m’estendré en parlar-vos de la construcció històrica del nacionalisme espanyol.

8.- Espanya com a primera nació europea en el sentit modern de la paraula, inventora de la nació com a forma política i social? Espanya com a “unitat de convivència”? D’altra ploma i d’altra boca sonaria a ironia – i de les bones! -. El concepte nació i sobirania nacional naixen lligades a les doctrines liberals del s. XVII i materialitzades als s. XVIII, XIX i XX; en cap cas fou Espanya la precursora del liberalisme!
A més, altre dels elements en la configuració de la identitat espanyola ha estat la victòria dels elements reaccionaris contra els elements progressistes. Aquesta unitat de contraris dins de la ideologia espanyola sempre s’ha resolt a favor dels més conservadors. És així com històricament han vençut l’aristocràcia i noblesa front la burgesia naixent, la tradició front la innovació tècnica i econòmica dels xicotets artesans, la religió catòlica front la protestant – aquesta més d’acord amb l’ètica capitalista-, , el centralisme front als intents del republicanisme federal... Per a què practicar la tolerància filosòfica i religiosa, per a que exercir la perfeccionada comptabilitat jueva, per a que innovar en les estructures de propietat, per a què estudiar i aplicar els avanços tècnics, polítics i econòmics que s’anaven difonent a Europa ? Sempre s’ha optat per el fanatisme ideològic-religiós, les respostes militars – quan feia falta reestructuracions econòmiques, polítiques i culturals- i l’opressió d’altres pobles. No aprofundiré perquè – insistisc! - m’ho guarde per al proper article.

9.- El federalisme republicà d’Iron Maiden ha estat el gran fracàs del nacionalisme espanyol progressista: el projecte d’una Espanya federal ha fracassat des dels seus orígens. El federalisme té 4 branques bàsiques: l’estrictament republicana, les llibertàries, la socialdemòcrata i la comunista (oficial, del PCE), i tot i que no correspon a aquest article aprofundir sobre la temàtica ni explicar el seu recorregut històric – promet algun article o materials diversos sobre la qüestió- el plegament de totes les branques, excepte les llibertàries, a la monarquia i l’espanyolisme des dels anys 70’ corrobora el seu fracàs i la seua derrota front al nacionalisme espanyol més conservador.

10.- L’Iñaki Gil de San Vicente ho explica tant bé – tot i que amb un llenguatge un poc més complex - que m’estalviaré el redactat: “ Una constant històrica recorre la formació del nacionalisme espanyol: accentua el seu fanatisme en la mesura que el seu poder político-econòmic retrocedeix front a l’ascens d’altres nacionalismes imperialistes, i en la mesura en que no aconsegueix xafar a les nacions que explota, i en que aquestes avancen en les seues mobilitzacions. I segons augmenta la força reaccionària d’eixe nacionalisme, decreix la del republicanisme federalista, o s’amaga en el silenci passiu i còmplice (...) “el federalisme republicà ha de pensar les raons del seu fracàs rotund i irreversible i plantejar-se la necessitat de passar a defensar el dret i la necessitat d’independència (...)” “cal saltar de les paraules litúrgiques sobre el dret abstracte a l’autodeterminació a l’explicació teòrico-política, classista i històrica de la necessitat de la independència de les nacions oprimides, per a desbloquejar i alliberar les alienades consciències de les classes explotades de l’Estat espanyol.”

Company Iron Maiden tot i l’intent d’una posició com exterior al conflicte, cal considerar que no parlem de nacionalisme abstracte, parlem del nacionalisme espanyol; no parlem de lluita de classes abstracta, parlem de la lluita de classes a Vallada i a l’Estat espanyol. Pregue que revises els teus apunts –i pràctica- sobre la lluita classes!


Vallada, 7–VIII-2010
En Forcat