Nosaltres som una part de la Terra

En 1848 Karl Marx descrivia en “El Manifest Comunista”el paper de la burgesia en el canvi que s'estava produint a tot el món en la manera de viure. “La burgesia, amb el seu domini de classe, que compta a penes amb un segle d’existència, ha creat forces productives més abundants i més grandioses que totes les generacions passades juntes. El sotmetiment de les forces de la naturalesa, la utilització de les màquines, l’aplicació de la química a la indústria i a l’agricultura, la navegació de vapor, el ferrocarril, el telègraf elèctric, l’adaptació per al cultiu de continents sencers, l’obertura dels rius a la navegació, poblacions senceres sorgint per encant, com si isqueren de la terra. Quin dels segles passats va poder sospitar tan sols que semblants forces productives dormisquejaren en el si del treball social?”

Marx pensava que la riquesa produïda devia ser repartida de forma equitativa. Però el que no va tindre en compte va ser l'enorme desastre que seria per al planeta l'explotació sense control del medi natural. En aquest llibre es mostra l'altra cara de la producció capitalista mitjançant els ulls d'un salvatge, com ell mateix es defineix, que veu con s'acosta la destrucció del seu mon.

Aquest llibret, que es llig en deu minuts i et fa pensar durant hores, mostra la filosofia de les tribus americanes que vivien en comunió amb la natura. Paradoxalment el que diu es totalment actual i pot ser compartit per qualsevol que tinga un poc de sensibilitat ecologista i mire pel precari medi natural. Interessos miops ens fan creure que estem per damunt de la natura a pesar que sovintegen els denominats desastres naturals. L'acció antròpica té a veure en molts d'eixos desastres i no volem veure-ho. Ens pot l'ambició de posseir, de ser els amos de tot.

L'any 1855 el president nord-americà Franklin Pierce va proposar als indis duwamish, que habitaven al nord de Washington, comprar el territori de la tribu i traslladar-los a una reserva. El cap de la tribu, el cabdill Seattle, veient la seua gent derrotada i esgotada pels llargs anys de lluita, va contestar amb paraules que, com ell diu, “són com les estrelles, mai no s'extingeixen”.

Seattle no entén com poden demanar-li vendre una cosa que no els pertany. “Com es pot comprar el cel, o l'escalfor de la terra, o la velocitat de l'antílop? Com us podem vendre aquestes coses, i com podreu comprar-les?”(...) “Nosaltres som una part de la terra i ella és una part de nosaltres” però”la Terra no pertany als homes”.

L'indi ha vist com viuen els blancs i sap que son molt diferents. Diu que “nosaltres som de races diferents. Els nostres fills no juguen plegats i els nostres ancians no conten les mateixes històries. (...) El murmuri de l'aigua es la veu dels meus avantpassats. Els rius son germans nostres”. “Sabem que l'home blanc no entén la nostra manera de pensar, (...) la terra no és la seua germana, sinó la seua enemiga, i quan l'ha conquerida torna a cavalcar (...) famolenc, s'empassarà la terra i no deixarà res, tan sols un desert”

Al llarg de tot el llibret l'indi salvatge mostra una gran sensibilitat. En referir-se a l'aire diu “que totes les coses participen del mateix alé: l'animal, l'arbre, l'home, tots participen del mateix alé” però “l'home blanc sembla no parar esment en l'aire que respira, a semblança d'un home que és mort. (...) El vent va donar als nostres pares el seu primer alé i rep el seu darrer sospir (...) Soc un salvatge, i és així com entenc les coses”, diu, i continua: “Nosaltres sabem que la Terra no pertany als homes, sinó que l'home pertany a la Terra. (...) L'home no va crear el teixit de la vida, tan sols n'és un fil”. I acaba amb un desig: “pot ser som germans. Esperem veure-ho”

La manera d'entendre el mon ens mostra la saviesa d'aquest home, especialment després d'haver viscut els desastres ecològics de la industrialització. Però també ens mostra el camí pel qual caminar si volem salvar la vida humana al planeta Terra. Ja veieu que es molt simple i no cal tindre estudis. Sols cal escoltar la remor del vent, el murmuri de l'aigua corrent, acaronar la terra i sentir-se part, no amo sinó part integrant, del mon. Deia Marx que el luxe era un defecte, tant com la pobresa, i que deguem tindre com a meta “ser molt, i no tindre molt”.

IRON MAIDEN