Véns a fer un passeig?

Fa pocs dies rellegia l'article "La importància del carrer" de Joan Fuster, un tex al qual m'agrada retornar i endinsar-me de tant en tant. La lucidesa perenne del nostre assagista universal de Sueca, la visió sempre genial i punyent, la reflexió brillant, l'argument incitador, hi són presents. I em va tornar a corprendre una tristesa subtil però creixent que no sabria explicar però que darrerament m'assetja amb massa freqüència. Ahir, passejant davall d'una pluja fina pels camins i els carrers silenciosos d'un poble buit, em va tornar a passar. Hem perdut el carrer. Els carrers, les places, els jardins, els camins i les partides del terme, els assegadors, les serres i els paratges, els ponts, el riu, la Saladella, les coves, els arbres on ens féiem les cabanes, els bancals femats, els llauradors fent solcs i mirant el cel... Hem perdut el poble. I en companyia del poble, se n'ha anat la gent. Qui se'n recorda ja, del poble? Qui el coneix, ara? Qui l'ensenyarà, demà? Hui vull parlar dels carrers del poble, dels carrers de tots els pobles.

Els carrers del pobles són l'espai públic de la llibertat, de les relacions socials pròximes i ètiques, del retrobament càlid que ens fa persones, del caliu del veïnat que ens acompanya, de la conversa amable, de la vida col·lectiva i cooperativa que ens abriga, ens arrela i ens crea horitzons compartits mentres recorrem camins solitaris. Al carrer enraonem els adults, els majors descansen i
expliquen el món entre silencis i recordances d'una memòria que s'apaga, i els xiquets juguen i creixen, incansables, vitals i somrients. El carrer és l'expressió de la humanitat. I l'hem perdut. Convertits en carreteres per on passen motos i cotxes veloços i sorollosos que ens roben la pau i ens omplin de fum, el carrer ens ha expulsat de les seues entranyes i ens ha abocat dins de casa. Només les voreres esperen els nostres passos lents en un món que transita ràpid a un final dolorós i desolat. Però també les voreres estan buides de persones, que es desplacen damunt de ferralles motoritzades que beuen petroli i tenen molta pressa. Ja no hi ha samboris ratllats a terra, no hi ha cançons de botar a la corda, no hi ha corregudes de conillets a amagar, no hi ha trompines ballant a terra ni cap uas on clavar les caniques, no hi ha partits de futbol entre equips de cada carrer, no hi ha festes dels carrers ni fresques a les nits de l'estiu calorós... Ja no hi ha carrers. Només asfalt, només quitrà, només vials per al trànsit motoritzat.

Qui sabrà demà quin són els carrers figueretes, mitja galta, campanar o el camí reial? Saben els nostres fills on està l'era dels clots, el carrer sant Francesc, la font de sant Joan o santa Creu? Hi han passat a peu, xafant damunt la mateixa terra on van jugar i viure els seus pares i els seus avis? O han passat asseguts al cotxe sense mirar l'encant d'eixos carrers plens de memòria mentres tenen els ulls i l'ànima enganxats en alguna maquineta plena de botons? Com van a l'escola els nostres fills? Van a peu, com nosaltres anàvem, amb els ulls oberts i la cara rentada? O van en cotxe encara endormiscats sense mirar el cel ni olorar l'aire del matí? Els hem ensenyat als nostres fills que el poble té carrers? Els han vists? Hi han passat? Se n'han enamorat?

I si deixem els cotxes tancats al garatge? I si tornem a anar a peu pel poble i tornem a ocupar els carrers, que són nostres? I si anem a peu a comprar el pa, a tirar una carta a la bústia i a arreplegar els nostres nanos a la porta de l'escola? I si tanquem els carrers del centre del poble als vehicles de motor i els fem només per a les persones? I si hem d'anar a l'altra punta del poble, ¿torquem la pols a la bici, li unflem les rodes i tornem a pujar-li? I si tornem a jugar al carrer i l'omplim de veus i de vida? I si fem un passeig pel poble i el redescobrim? Te'n véns?