Sortir de l'armari lingüístic

Dos-cents vuitanta Erasmus han sol•licitat estudiar l’idioma valencià i cent vuitanta no han pogut fer-ho perquè només se’n oferien cent. Milers d’alumnes de secundària no poden continuar estudiant en valencià perquè no hi ha prou places. Els senadors valencians (?) del PP critiquen i ridiculitzen l’ús de les llengües cooficials al Senat. Aquestes i moltes altres notícies posen en evidència que el valencià, la nostra manera d’emprar el català, és una llengua minorada, és a dir, anormalitzada, subordinada, que cada vegada redueix més el context d’utilització.

No cal anar molt lluny, però, per trobar els responsables. Deia Manuel Sanchis Guarner que “una llengua no mor perquè no guanye nous parlants; només mor si la deixen de parlar aquells que la parlen”, i això està passant-nos a nosaltres. Em interioritzat que el valencià és una llengua per anar per casa i el castellà la llengua de prestigi. Per això l’emprem poc, mai d’entrada amb desconeguts, passem al castellà quan

algú el parla encara que sabem que qui parla castellà entén el valencià i no corregim els nostres defectes idiomàtics cosa que en castellà intentem sempre parlar el més correcte possible (per escrit ni en parlem).

Una persona estrangera no entendria mai que tenint una llengua pròpia, tan oficial com el castellà, s’utilitze tan poc. Ni entendria perquè els valencianoparlants s’adrecen a ells en castellà doncs l’entenen tan poc com el valencià. També li cridaria l’atenció que es parle tant d’un idioma que s’usa tan poc i que hi haja tant de filòleg aficionat. Sens dubte pensaria que en valència no hi ha gent preparada atès que en la televisió autonòmica, creada per a normalitzar l’ús del valencià, no porten a cap expert, científic, professor o tertulià que s’expresse en el nostre idioma.

Qualsevol espanyol en València té més categoria que nosaltres perquè ens subordinem, voluntària i inconscientment, al seu idioma. Sempre fem l’esforç de canviar de llengua nosaltres. Poden estar tota la vida al País Valencià, entendre perfectament el nostre idioma i no emprar-lo mai, doncs nosaltres canviarem de seguida al castellà. És que pensem que els que parlen castellà són tontos i no poden dependre el nostre idioma?

Parlar valencià, inclús amb aquells que ens contesten en castellà, no és una falta d’educació, doncs si fora així hauríem de pensar que, seguint el mateix raonament, qui ens parla en castellà és un mal educat, i no és així. De fet qui, després d’anys a les nostres terres, segueix sense parlar valencià és perquè no ha tingut la necessitat de fer-ho, perquè nosaltres ens em subordinat. És doncs un problema nostre no del nouvingut. Parlar en valencià als forasters els ajuda a dependre i a integrar-se, d’altra manera seran sempre diferents, de fora.

Si volem una llengua normalitzada em d’emprar-la de manera normal, habitual, perquè és útil, té prestigi i al utilitzar-la mostrem proximitat i estima a les persones a les quals ens dirigim, perquè és la nostra llengua, la manera d’expressar la nostra cultura, no una opció política. Si l’idioma es relaciona amb una opció política o una ideologia serà rebutjat per tots els parlants que no s’identifiquen amb eixes opcions. Ací em caigut en eixe parany i em de sortir-nos-en.

Per poder utilitzar el valencià amb normalitat, sense mals rotllos i no tindre que patir l’estrès i els cabrejos que sovint provoquen les situacions d’anormalitat lingüística, s’ha editat una guia de conducta per a viure en català que em pareix molt encertada:

Suay, F. i Sanginés, G. “Sortir de l’armari lingüístic”, Angle Editorial, Barcelona, 2010.