Els papalagi

Hi ha un llibret que arreplega una sèrie de discursos del cap d’una illa del Pacífic Sur, Tuiavii de Tiavea, en que el cap samoà explica com veu als “papalagi” (als blancs, en idioma samoà). L’autor, Erich Scheurmann, diu que els natius vivien com els xiquets, sense preguntarse res sobre ells mateix ni sobre el seu entorn, però diu que Tuiavii s’havia elevat sobre els seus companys perquè vivia conscientment i tenia l’exigència interior que ens separa, més que res, de les gents primitives.

Tuiavii va viatjar per la majoria d’estats europeus i, amb sorprenent dots d’observació, va captar la cultura i peculiaritats nacionals. La seua conclusió va ser que la cultura europea era un error, un camí a ninguna part. No podia entendre on estava el mèrit d’una cultura europea que alienava a la seua pròpia gent i els feia falsos, artificials i depravats. Des de la seua visió simple, però clara i sincera, diu que els europeus pensen que poden mostrar la llum a la resta del món i el que fan és “tractar d’arrossegar-nos a la vostra tolla de foscor”.

Diu Tuiavii que “hi ha coses fetes pel “gran esperit” que els humans no tinguem dificultat en obtindre com la banana, el coco, i la conxa de mar. Després hi ha coses fetes per la gent a costa de molt treball i privacions com els anells per als dits, el matamosques i els recipients per menjar. Doncs be, els “papalagi” pensen que necessitem les coses fetes per les seues mans, perquè no pensen en les coses amb les que el gran esperit ens nodreix”.

Perquè, continua dient Tuiavii, qui pot ser més ric que nosaltres? Alceu els ulls a l’horitzó on el blau del cel descansa sobre el caire del món. Tot està ple de grans coses: la selva plena d’animals i vegetals, les llacunes, el mar ple de vida, el cel que canvia a cada moment i ens envia la seua llum. Per què ser tan bojos com per a produir més coses mentre les mans ens cremen, els rostres es tornen cendrosos i les esquenes s’encorben, si mai no podrem millorar les que tinguem?

El “papalagi” destrueix totes les coses del gran esperit allà on va, i després vol tornar a la vida, amb el seu poder, aquelles coses que ha matat, i vol considerar-se a sí mateix el gran esperit perquè produeix moltes coses. En les ciutats han acabat amb tot i, per no pensar en tot el que han perdut, col·leccionen coses i omplin sa casa fins que ja no cap res més. És la raó per la qual ens envegen i esperen fer-nos tan pobres com ells.

Açò ho contava Tuiavii en 1929, quan encara hi havia llocs al món on no s’havia produït la devastació de la “civilització” cristiana i capitalista. En aquest moment no queda cap lloc lliure d’aquesta gangrena. Els natius de qualsevol lloc del món han sigut “arrossegats a la tolla de foscor” en la qual col·leccionem coses per suplir el que em perdut de manera irreversible. I el gran esperit del consum ens torba l’enteniment i ens fa acceptar el canvi de les coses de valor a l’abast de qualsevol, la natura, per les quincalles prescindibles fetes pels humans, a l’abast només dels privilegiats, que ens resulten caríssimes a tots.

Scheurmann, Erich. “Los papalagi. Los célebres discursos de un jefe samoano. Tuiavii de Tiavea”, Integral Edicions, Barcelona, 1981

Iron Maiden