Eixe any les oliveres manzanilles de Pere no en tenien ni per als pardalets, ja que havien entrat en un procés de fructificació anyívola i treballaven un any sí un no. Les del sogre degut al fongos del repilo havien perdut la fulla a finals de l’hivern i entre totes no tindrien ni un sac d’olives. Així que acceptà de bon grat l’oferta d’arreplegar a mitges les del seu veí Francesc.Francesc tenía cincuanta-i-pocs anys. Era més gos que un portal, amic del faena fuig i menjar acosta’t. Treballava en les oficines de correus de València. Donat que feia poc exercici estava gros com un sac. Els caps de setmana, quan anava al poble, tampoc era molt amic de cremar calories. Així que un dia que coincidí amb Pere a la porta de casa, comentant de la proximitat de la collita de les olives, s’assabentà que eixe any Pere no tindria oli ni per fer una amanida. Li faltà el temps en proposar-li si volia fer les d’ell a mitges. Eren cinquanta oliveres situades en l’ombria de la serra Grossa en una escala de llastres que sols tenien una filada per bancalet.
Per llegir més feu clic ací.
Molt bon recull terminològic amicdelsllibres.
ResponEliminaPer cert, qué ha quedat de l'antiga indústria montesina d'envasat d'olives mançanelles?
L'antiga f'abrica d'olives farcides s'alça majestuosa e imponent a la vora de l'autovia prop del restaurant Sierra de Cazorla, -antiga heretat de Requena entre Montesa i Canals-. Obrí les portes a primeries dels anys 50 i estigué oberta fins als 80. Un altre dia amb més temps faré una entrada.
ResponEliminaHe rebut un e-mail diguent que el final del text és massa trist. El protagonista no mor, el bac és físic i també emocional quan se n'adona que per a viure de vegades ens esclavitzem de mala manera per aconseguir coses que ens poden donar la felicitat, quan altres mes senzilles i barates també ens la poden donar.
Sí un roll filosòfic, però el final no és el que pareix.
En les mentalitats que venen dels anys de super vivència quan un litre d'oli valia molt més que el jornal d'un home, no cap això d'anar a l'albufera, a la Font Roja.. Eixes coses costen diners en algunes èpoques difícils de guanyar, a més a més, si es fixeu tant l'albufera com la Font Roja és poden veure des del nostre terme, sols cal saber situar-se.
ResponEliminaI si no haguera fet les olives, amb quins diners comprarien l'oli? eh? que després tots volen sucar...
El canvi de mentalitat en els anys d'abundància va ser molt gran, però ara es veu molta gent tornar a fer olives, això si, amb matisos, que quasi ningú les plega.
Jo també pensava que havia mort.
És clar que hui vixquem en l'era de l'oci, i quan menys feina millor. Ara degut a la crisi les coses van canviant, encara que molts que tenen un jornal es mostren un poc reticents a anar al bancal, siga a fer la faena que siga. Ara quan les coses s'apreten... A molts es vé ben ample.
ResponElimina