Nous escenaris possibles

PA del DIA

Nous escenaris possibles.

La redefinició de l’Estat de les Autonomies, la reforma del sistema de pensions, un nou model energètic basat en l’energia nuclear són possibles.
CRISI vol dir canvi per nassos. La crisi financera està obrint esquerdes per on a la gent ens colen gols. El mercat de valors està deixant la nostra societat feta un colador. Però pels forats passa la llum. Nous camins ens són oberts.
S’ha esvaït el consens anterior; els acords, les lleis, els pactes es canvien de la nit al matí per necessitat imperiosa dels mercats. Doncs, molt bé! Però la gent tenim altres aspiracions, les teníem abans i segueixen sense acomplir-se. Ara que s’ultrapassen els límits és com si s’haguera obert la veda. Nosaltres també volem jugar-hi.
No podem fugir de la tirania dels diners. Sempre, des que em reconec, vull dir, sempre sotmesos al capital, però mai ens havia quedat tan clar com ara. Primer, perquè fa només uns anys, tot i ser gent d’a peu, no ens anava tan malament gitats al jaç del primer món. Segon, perquè llevat de quatre "busca-raons", tothom s’alineava amb el sistema econòmic, social i cultural dominant; per inèrcia o comoditat, quan no per interés manifest.
A mi particularment, em costa molt fer-me entendre, explicar-me convincentment o, simple i ras, que m’escolte algú que no veja les cose com jo de bestreta. Tinc la sensació de ser invisible, de no comptar, de no poder influir ni decidir. Això sí, puc votar. No acabe de veure que açò tinga tampoc una trascendència palpable.
Amb el temps, que no des de sempre, he tingut quatre coses clares, només quatre, però principals. I tracte de ser conseqüent amb el que pense. En una societat com la meua, viure d’acord amb les meues idees suposa embogir d’esquizofrènia, autoimmolar-se en l’intent de materialitzar una idea o armar-se d’estima cap a TOT, camí del Nirvana.
No estic en condicions d’actuar segons el que pense fins les últimes conseqüències. Així que tracte de pensar menys i sentir més. Em costa suor però em fa caminar.
Sent que hi ha un espai per a mi en esta nova situació, el que sempre he tingut, però que la meua visió monolítica del món m’havia negat. Sent que si el poder no dubta en fulminar afers que semblaven intocables, no hem de dubtar en considerar seriosament la possibilitat de tallar les arrels d’este poder – mireu si sóc temerós- , també les que han arrelat al nostre cervell – mireu si sóc desconfiat- .
Nous escenaris s’han obert, abandonem el guió i construïm realitats. Sentim-les primer, però.

Pròxima entrega: L’energia ets tu, no Iberdrola.