Cançons de taller, memòria col·lectiva

Acabe de veure el vídeo que ha editat l'Associació Cultural Serra Grossa titulat “La Vallada invisible”. Ma paregut magnífic el treball etnològic realitzat. Tant o més que l'anterior “Vallada pas a pas”. Tant com el treball de Francesc Belda i Ramon Chorques en el rescat i edició dels contes populars de la col·lecció “Cadireta de boga”. Son feines fetes amb qualitat i gust per la recuperació de la nostra història i forma de vida més recent el poble de Vallada. Manera de viure i història que perdríem sense remei si no fora per aquestes iniciatives.

Abans la història consistia en narrar les gestes del reis, basant-se en els documents. Avui quan pensem en Roma no sols pensem en els emperadors, ens interessa saber com vivien els romans anònims. Per a poder fer la història dels pobles la ciència històrica ha evolucionat obrint el ventall de possibilitats fins incloure les manifestacions culturals de masses i populars, mitjançant les tècniques de la antropologia i la etnologia.

L'obra més representativa d'aquest tipus d'història es “El formatge i els cucs”, de Carlo Ginzburg. Es tracta de la història d'un moliner italià de finalsdel segle XVI, conegut com Menocchio, que va ser jutjat i cremat en la foguera pel Sant Ofici. Guinzburg, a través de la documentació dels processos, informa més sobre la societat i cultura de la Itàlia renaixentista que les histories socials elaborades, amb nombroses dades quantificables, pels historiadors socials.

Aquesta metodologia s'anomena “microhistòria”, i consisteix en reduir l'escala d'observació. Mirar de prop permet captar elements que se'n fugen en una visió de conjunt. La microhistòria no es suficient per a explicar els canvis socials, que es la funció de la història, però es imprescindible per a matisar les grans construccions històriques. Dins la microhistòria hi ha altra aportació per a la història més recent: la història oral. Es tracta de recollir testimonis de les persones majors de contes, vivències personals, llegendes o cançons que formen la part de la cultura popular no escrita, conservada per tradició oral.

A Vallada el sistema de producció de cistelles basat en el taller artesanal va facilitar, al llarg de molt de temps, la proliferació de cançons que contaven fets del poble. Als tallers, on treballaven varies dones joves amb ganes de diversió, arribaven les noticies (xafardeigs dirien ara) i entre unes i altres li posaven lletra i música a la novetat, això sí, sense deixar de teixir les cistelles. Però aquestes “creacions” col·lectives no quedaven limitades a un taller. La crònica, amb rima i melodia, corria entre les treballadores de tots els tallers, grans i xicotets. La prova es que les mateixes cançons les saben dones que havien treballat en el taller del Xato o en el dels Ximes o en el de Llapissera, o en qualsevol altre.

Algunes encara han arribat a nosaltres però es perdran si no hi ha ningú que les rescate de l'oblit. Encara hi ha gent que sap lletra i música de “La col copà” i moltes més que, de segur, podrien recuperar-se per incrementar el bagatge de la cultura popular de Vallada. No sé si açò de fer cançons dels esdeveniments del poble ha passat a altres pobles però em sembla una manera original de perpetuar, mentre la memòria aguante, els fets que per a la gent del poble era important. Seria una pena que no es gravara eixe tresor que desapareixerà amb les poques dones que encara poden cantar-ho.

Es el nostre passat més recent i es diu que sense conèixer el nostre passat no podrem entendre el nostre present

IRON MAIDEN