LA PENYA ENCANTADA*
En el boscam d'un alt mont canta gentil una fada.
Du túnica de lli, com un raig de lluna blanca.
Al refil del seu cant bell que resona en la muntanya,
se Ii acosta un caçador jove, altiu, de bona traça.
Tots els dies va el caçador, al punt que el sol s'amaga,
en busca del bell refugi, del bell refugi de sa amada.
Li entren sospites a I'amant de que algú puga trobar-la
i arribar fins a la cambra on bese l'amor rendit, eixe llavi
de nacre i grana.
El caçador enamorat li demana a la fada:
que eixe forat que a vós em du, enorme penya el tapara.
Mes perquè entrar vós pugueu, heu de dir aquesta paraula:
Obri penya l'aspre mont i será al moment llevada.
Ja la fada no ix al mont, per alegrar amb sa gràcia.
Si enamorat se sent ell, ella està molt més encara.
Arriba la Nit de Sant Joan i l'enamorat no acudeix.
La fada al seu palau, anguniosa i plena d'ànsia
Espera oir la veu, la dolía veu que l’ama.
Passaren dies, mesos i anys i ella sempre esperant-lo estava.
Des d'aquell moment si en la Nit de Sant Joan algú exclama:
Obri penya 1'aspre mont,
la gentil i trista fada ix al punt pensant vore a qui més ama.
I en no trobar el donzell, al moment retorna dins,
per a seguir escoltant, en la pedrenca muralla.
Esta bella tradició, en sa llar, MONTESA, guarda.
*Adapació d’un text recollit per Francesc Martínez Martínez (1865-1946): edit. Llegendari valencià, Generalitat Valenciana i Diputació d’Alacant (1995), pp. 176-177.
Sobre la pedra Senyora, que és el seu nom actual, podeu llegir a Cavanilles allà pel 1792:
ResponEliminaAl poniente de la población se ve una peña cónica, que en la cuesta del monte se levanta como 30 palmos. Su punta en peso de 5000 quintales está separada de la parte inferior, y sobrepuesta de tal modo, que cede y vibra á cualquiera impulsion. No pude yo moverla con un dedo, como me lo habian asegurado, y fué preciso empujarla con la mano. Cedió entónces, y balanceó aquella enorme masa, temblando las matas y arbustos que sostiene. Llámanla allí piedra la encantada, por la facilidad de ser movida sin desquiciarse en tantos siglos (Escolano habló de ella en el año 1709 como de una cosa muy antigua).