Feia molt de temps que volíem anar a passar un dia a l’albufera de València, però per circumstàncies mai no havia sigut possible. Estava decidit d’estes Pasqües no passava. El diumenge era un bon dia, ja que la carretera per esta zona era el dilluns quan estava més transitada.
Havia eixit un dia solejat, tot i que bufava un poc de vent fresc, passejar pel sol resultava plaent.
El viatge d’anada no es va fer gaire pesat. El xiquet i la xiqueta es portaren d’allò més bé. Com que la quadrilla d’amics enguany s’havia escampat i cadascú havia pegat per les d’ell. Ens resultava més fàcil anar a qualssevol lloc sense dependre de ningú.
El trànsit comença a aumentar en la carretera del Saler, així i tot no es va fer molta retenció. Travessarem tot el poble cercant el restaurant El sequer de Tonyica, el qual ens havien recomanat. L’únic inconvenient va ser arribar massa tard i ja estava tot reservat, així que anàrem al d’enfront Les eres.
Férem una passejada pel poble fins l’hora de dinar gaudint de les agradables temperatures. Allí també bufava el vent, però no molestava.
Després de gojar d’un bon arròs a banda decidírem fer un passeig en barca per vore les barraques i l’albufera ben vista.
A l’altura del restaurant El redolí, hi havia un cartell que deia: “paseos en barca” acompanyat d’un cartell amb fotos de la barca i l’albufera. Ens quedàrem uns instants llegint el cartell al temps que li comentava a la meua família: “Sí però, no posa el preu”
-Els majors 4 euros i els xiquets dos. –Ens digué una dona que hi havia en una tauleta venent paquets d’arròs. – Lluís ja ha eixit amb la barca, però si voleu esperar-vos o fer una volta tardarà una mitja hora.
-Hi ha més embarcadors? –Li vaig preguntar jo.
-Sí, però els altres són empreses que es dediquen a això. Lluís vos donarà un tracte més personal al temps que anirà explicant-vos coses.
La veritat es que la dona sabia vendre bé l’oferta.
-Ets catalana?-Li vaig preguntar.
-Sí. La veritat és que ací no trobe molta gent amb la qui parlar valencià. Ni la meua filla tampoc.
La filla una xica de cabells llargs i obscurs també molt simpàtica i agradable ens deia que quasi tothom parlava castellà. Després d’uns moments de conversa ens n’anàrem a fer una volta per fer temps. La veritat és que hi havia més embarcadors. Un jove ens convidà a pujar a la barca que estava a punt d’arribar. Per 5 euros el majors i 4 els xiquets donaríem un agradable passeig.
-Gràcies, però anem a estirar les cames, després ja vorem. –Li vaig dir amb un somriure.
Tornàrem a l’embarcador de Lluís. Mentre la barca arribava els xiquets i jo collíem unes llicssons per donar-les a unes gallines que hi havia a l’altra banda d’una tela metal.lica. Anava acudint gent i s’asseien en unes cadires de plàstic mentre esperaven al barquer.
Lluís de construcció robusta i caràcter afable instala als viatgers en la barca i comença l’excurssió. Amb la seua potent veu va explican-nos curiositats de la fauna, la peixca i la novel.la “Cañas y barro”, els problemes de la gent que sobreviu a l’Albufera i la passivitat dels polítics, així com les seues pautes per fer callar veus i comprar voluntats.
El viatge resulta d’allò més il.lustratiu. Poc a poc tornem a endinssar-nos en els canyars i anem arribant a l’embarcador.
Una excurssió pels paratges de l’albufera completen la jornada. A última hora de la vesprada amb el cos cansat i l’ànima satisfeta per una completa jornada d’esbargiment reprengem el camí de tornada a casa.
Anònim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
EL TEU COMENTARI NO ES PUBLICARÀ SI:
- No poses cap nom o pseudònim.
- És ofensiu i gens respectuós. Apren a raonar.
- Ho escriviu tot en majúscules.
- Es desvia de la temàtica tractada. Escriu un correu a valladacity@gmail.com o fes-te col·laborador si vols escriure sobre una temàtica nova al nostre bloc.
Gràcies per opinar.