Adolescència i Llibertat

El procés de creixement i formació d’una persona, des del moment de la seua concepció, és semblant al procés evolutiu de la humanitat. Una simple cèl·lula creix en un ambient líquid i es va convertint, durant nou mesos, en un ser canviant que progressa fins que abandona el medi aquàtic i emergeix a la llum, on inicia la nova etapa d’humà.

Els xiquets, com els primers humans, són egoistes, només busquen satisfer les seues necessitats bàsiques: menjar, dormir i un ambient càlid i segur. No són conscients, encara, del seu jo individual. Existeixen i formen part del món, com ho fa qualsevol ésser vivent, com qualsevol animalet.

Durant l’adolescència és quan es pren vertaderament consciència de sí mateix i de la necessitat de relacionar-se amb la resta d’elements de la seua mateixa espècie. Satisfer les necessitats pròpies xoca amb les limitacions que imposen la resta d’individus que també busquen satisfer les seues pròpies necessitats. És l’època més delicada i dolorosa per a l'humà, si exceptuem la vellesa.

Com a Adam i Eva expulsats del Paradís on vivien en comunió amb la naturalesa, els adolescents se senten expulsats de la seguretat de la infància i abandonats enmig d’un món agressiu i exigent, en el qual han de buscar el seu nínxol social per a protegir-se, perquè tenen por, se senten insegurs. Es formen aleshores les tribus amb la seua societat jerarquitzada, amb les seues pròpies lleis, és a dir, les colles amb els seus líders i les seues pròpies normes.

És en aquest punt de l’evolució quan es pren el camí de ser una persona útil, socialitzada, amb projectes i valors, o ser una persona inadaptada, marginal, sense perspectives de futur. És el moment que Homer va personificar en Ulisses, quan es dirigeix als seus companys i els diu: “No vau ser fets per a viure com a bruts, sinó per a perseguir la virtut i el coneixement”.

Ulisses representa a l’home que busca incansablement el saber, el coneixement i amb això assenyala el camí de la humanització, perquè és açò el que diferència a l'animal de l’humà. Els adolescents que prenen el camí ardu, difícil i treballós d’Ulisses, es converteixen en joves que adquireixen el saber i els valors necessaris per a enfrontar-se al món amb seguretat i moltes possibilitats d’èxit en la seua cerca de la felicitat. Els que renuncien a la virtut, al coneixement i opten pel camí fàcil, el que es recorre aparentment sense esforç, estan condemnats a formar part d’eixa part de la humanitat, sempre insatisfeta, que reclama contínuament sense oferir res a canvi, perquè res pot oferir.

La cultura adolescent de la diversió, d’obtindre-ho tot de forma fàcil, sense esforç, se suma a la carència d’un guia que, com Ulisses va fer amb els seus homes, assenyale des de l’autoritat del coneixement i l’experiència, les sendes que cal seguir. Una adolescència sense guia, sense model a imitar o contra el qual rebel·lar-se, porta a una joventut sense perspectives, sense somnis, caldo de cultiu de drogues, violència i sexe irresponsable. La família no pot renunciar al seu rol perquè és insubstituïble en un món cada vegada més incert i canviant. Però tampoc deuen fer-ho els educadors ni la societat en general.

Sóc conscient que aquest discurs sona a sermó però dol veure joves sense rumb, que no troben oportunitats perquè només van pensar a passar-ho be quan tenien l’oportunitat d’encarrilar el seu futur; quan es veuen joves que pateixen perquè ningú els va fer veure en el seu moment que la llibertat, com Juno, té dues cares: permet actuar segons la voluntat de l’individu, però també carrega a cada individu amb les conseqüències de les seues accions.

IRON MAIDEN