Els convençuts

La religió em dona molta por. No puc evitar-ho. I en dates tan assenyalades al calendari, com la setmana santa, em fa tremolar el fanatisme d'alguns seguidors de dirigents religiosos com el franquista i homòfob bisbe d'Alcalà d'Henares. Però encara acovardeix més que la televisió pública done veu i es faça ressò de les malalties mentals d’intolerants, com aquest bisbe, retransmetent la missa. 

He sentit aquests dies a tertulians defensant-lo en nom de la llibertat d'expressió, doncs el bisbe no feia més que dir allò del que està convençut que són, bàsicament, les certeses que l'església catòlica transmet als seus fidels sense valorar les misèries i desgràcies que la seua doctrina provoca. O potser sí sàpiguen el mal que originen i els compense perquè, a canvi, obtenen la docilitat i submissió que la culpa motiva i els poderosos valoren.

Les conviccions, transmeses per personatges de certa rellevància com pot ser un bisbe per als creients, estructuren la ment i la percepció de la realitat i resulten molt difícils de modificar, ja que es tracta de “veritats” basades en la creença en valors i sentiments, que no admeten demostració ni fonament raonat, que es converteixen en prejudicis, sense base certa, que influeixen en l’opinió i les accions dels individus. La demostració racional de la seva falsedat o no aplicabilitat no acostuma a fer-les desaparèixer, d’ací el seu perill com a font de fanàtics. 

Un ignorant convençut de posseir la veritat és una bomba de rellotgeria. És un fanàtic preparat per cometre els actes més abjectes, a matar o morir, en nom de la seua veritat. Les conviccions religioses i les nacionalistes, ventades sempre per interessos ocults, han sigut l'origen i el motor de les pitjors desgràcies de la humanitat. Al nostre Estat coneguem molt be els efectes, doncs hem patit les conseqüències del nacionalcatolicisme, la fatal unió de les dues fonts de veritats absolutes excloents i, per tant, d’intransigència i d’odi cap als que no les comparteixen. 

Els no posseïdors de la veritat absoluta intenten raonar el que diuen, argumentant des de posicions conegudes i dirigides a objectius clars i, sempre, els queda el dubte, la possibilitat de que altres arguments i raonaments els facen canviar, doncs els temps canvien, les circumstàncies no són les mateixes ni els actors solen ser-ho, però, com pot canviar i adaptar-se a l’evolució de la societat tot aquell que té el convenciment de posseir la veritat? Poden haver veritats morals i de conducta que no varien en milers d’anys en societats que valoren la llibertat i són tan canviants com la nostra? La pràctica i l’experiència del dia a dia crec que responen a les preguntes. 

Per això compartisc el punt de vista d’un dels assagistes més lúcids dels països de parla catalana, Joan Fuster, que en “Diccionari per a ociosos” descriu, de manera magistral, el perills de la convicció i dels convençuts. Diu Fuster: “Tota convicció —convicció seriosa— se us convertirà en prejudici per a les conviccions ulteriors. Penseu-hi. Cada convicció que adquiriu és un prejudici més que acumuleu. I ja sabeu què vol dir un prejudici: un vici d’origen. Si sou zelosos de la vostra llibertat intel·lectual, si aspireu a conservar la «disponibilitat permanent» que n’és el pressupòsit, heu d’esforçar-vos per ser homes d’escasses conviccions. El fanàtic és un convençut: un individu que està convençut de tot, que té moltes conviccions. No crec que el fanatisme sigui una perspectiva gaire amable. La prudència, virtut cardinal, aconsella evitar aquestes exasperacions mentals i morals. I al capdavall, per a circular per la vida, no calen massa conviccions. N’hi basten tres o quatre. Només.”

La religió em dona molta por. No puc evitar-ho.

Iron Maiden