Haurien de fer-s'ho mirar

Rectors, alcalde de Vallda  i Mercedes Benz classe E (des de 41.000 €)

Militars i eclesiàstics han sigut els tradicionals aliats de l'oligarquia per a mantindre l'estat d'iniquitat i injustícia a les societats. Les classes dominants necessiten el control social de l'església i la força bruta dels militars per preservar els seus privilegis especialment quan, com passa ara, l'abús es fa palès d'aquesta manera tan insultant. 

La democràcia, tot i ser insuficient, ha debilitat el paper decisiu, en política interior, de l'exèrcit i el poder del púlpit, doncs els bancs de les esglésies estan buits, si més no, de joves. En canvi els carrers s'omplin a diari de gent protestant i denunciant la política antisocial del govern, la qual cosa provoca cert desassosseg a les classes altes. Cal doncs mobilitzar els aliats habituals per previndre mals pitjors. La policia antiavalots, que substitueix l'exèrcit, augmenta el seu pressupost, i la jerarquia catòlica ha mamprès una campanya per evangelitzar la joventut puix que la seua rebel·lia inquieta al poder. 

En una mostra més d'anacronisme i pèrdua del sentit de la realitat, l'arquebisbe de València ha dirigit una carta als joves que ha titulat “¿Quieres ser santo?”.  Sí, no és broma, és la solució de l'església als problemes de la joventut. A l'anàlisi que va fer Rouco Varela dels joves del 15M, dient que sortien al carrer per “les seues vides trencades pel materialisme i el desconeixement de Crist”, segueix l'alternativa de l’arquebisbe Carlos Osoro: fer-se sant.

L'atur superior al 50% dels joves, la desesperança de no tindre futur, la impotència de no poder pagar-se la formació professional, el perill de desnonament que aguaita a milers de famílies, o no tindre ni tan sols cobertura sanitària, és voluntat de Déu. Cal doncs acceptar-ho amb humilitat. Davant de la contestació ciutadana als abusos del govern, l'església corre a fer el seu paper per a que els ciutadans tornen a ser súbdits sotmesos al poder, per a conduir la rebel·lia de la indignació ciutadana cap al conformisme. Les classes populars són i han de ser, per a la jerarquia catòlica, el que han sigut des de fa mil·lennis: el ramat de corders que pasturen sense queixar-se fins que són conduits a l'escorxador, on pareix que resideix la santedat. 

La connivència de la jerarquia catòlica amb el poder polític i financer augmenta en temps de crisi. L'església incrementa els seus bens materials a canvi d'exercir el control social que conforma a la gent i resta força als que exigeixen justícia.  La jerarquia no ha notat la crisi. Continuen rebent les assignacions estatals que paguem tots; hi ha menys professors però els de religió són intocables; les escoles privades de l'església tenen avui més subvencions que abans de la crisi; no paguen imposts, etc. Poca de la caritat i santedat que pregona hi ha en la jerarquia.

Els joves que surten al carrer lluiten per parar els desnonaments de les famílies, per reformar una llei electoral injusta, per mantindre l'estat de benestar que beneficia als més dèbils, per tindre un futur, per aconseguir, en fi, un món millor, més igualitari i més just. Sense pretendre-ho estan actuant d'acord amb l'evangeli i imitant a Crist, a aquell home que, sense violència, lluitava contra la iniquitat establerta, contra la injustícia i contra els abusos del poder. 

Potser qui necessita evangelitzar-se és la jerarquia catòlica, la que viu als palaus sense pagar hipoteques ni lloguers ni imposts, la que menja amb coberts de plata, la que viatja en luxosos Mercedes-Benz  conduits per xofers d'uniforme, la que dirigeix caixes d'estalvi que fan desnonaments i deixen a les famílies al carrer, la que predica austeritat als pobres mentre comparteix riqueses amb els banquers. Haurien de fer-s'ho mirar. 

Iron Maiden