El sentit de la vida

Afirmava Hobbes que “l’home és un llop per a l’home” doncs vivim en una guerra contínua de tots contra tots. Estem vivint uns moments en els quals tot gira al voltant de l'economia, del interès i dels mercats, que sembla que és el que fa funcionar la societat. Hem acceptat que els individus som egoistes i busquem satisfer el nostre benestar i el nostre ego. Inclús les accions altruistes diguem que, en el fons, són actes egoistes, doncs busquen la satisfacció personal i el reconeixement social. Al cap i a la fi, diu la ideologia dominant, la vida social és un mercat, un continu intercanvi de diners, coses, satisfaccions o sentiments, regulat per contractes escrits o tàcits. Una persona dona alguna cosa sempre a canvi d'altra. Així són els negocis i les relacions personals. Fins i tot l'amor és un intercanvi. En la parella són plaers, atencions i assistència i cura quan cal però sempre amb reciprocitat, doncs si només un dona i l'altre no, la relació fracassa irremeiablement. L'amor dels pares als fils permet que els alimenten i cuiden però a canvi esperen respecte, amor i que els ajuden quan arribe la senectut.

Aquesta ideologia dominant aprofita l'evidència del contracte i del intercanvi presentant-ho com el motor del funcionament social però no és aquesta la veritat. Oculta que la reciprocitat ve després de que algú haja començat donant, creant, estimant, exterioritzant els sentiments i l'entusiasme necessaris per a poder ser creatius, en qualsevol terreny de la vida en societat, sense saber si hi haurà reciprocitat o no. Diuen que totes les accions humanes poden classificar-se en forma de plaer, interès o obligació, però les millors coses que han fet les persones han sigut possibles perquè les han fet per voluntat pròpia, amb llibertat, força, amor, abnegació i renúncia. Una imatge molt allunyada del llop de Hobbes.

Quan descobrim que som el producte del treball de les generacions passades i que estem construint el futur que deixarem a les generacions venidores, quan ens adonem que formem par de la comunitat, descobrim que la felicitat consisteix en entregar-se a la construcció de la col·lectivitat de la que formem part. Som el producte d'una entrega i treballem per fer la pròxima entrega. 

Assistim a la solsida dels valors que havíem rebut dels nostres avantpassats. Però l'evolució continua. Cada generació, i cada individu, ha de col·laborar en la construcció del món que hem de deixar a les pròximes generacions. Aquest és el sentit de la vida. Si només ens mirem el melic, si les nostres accions són només utilitàries i egoistes, la nostra vida serà mesquina, no tindrà sentit, serà buida, inútil. 

Iron Maiden