Empatia

 

Empatia és la capacitat d’entendre i comprendre les emocions i els sentiments mitjançant la identificació amb l’individu o el grup amb el qual hom es relaciona. És bàsic per inferir la posició dels altres i viure com a propis, alegries, tristors, carències i necessitats alienes. En teoria tots som capaços de cert grau d’empatia, que és innata, però l’educació en certs valors i l’ambient familiar potenciaran o minvaran la capacitat empàtica dels individus. Un excés d’empatia, però, pot ser negatiu en algunes professions com el treball social, sanitari o educatiu, doncs, no mantindre la distància adequada del patiment dels altres pot provocar fortes depressions i la incapacitat professional.

No és el cas dels polítics que, com servidors de la societat, necessiten bona dosi d’empatia. En primer lloc cal una comunicació fluida entre els polítics i els ciutadans als quals representa. La comunicació ha de servir per a conèixer les demandes socials perquè només empatitzant amb els electors podrà el polític respondre positivament a les seues exigències. Si no és així, si el polític no és capaç de posar-se en la pell del seu poble, no podrà entendre les
seues carències, penes, temors o alegries. Indigna escoltar discursos buits que res tenen a veure amb el que veritablement preocupa als ciutadans. Irrita escoltar discursos falsos, sobre el que les estadístiques diuen que demanda la societat, amb la sola intenció de guanyar vots.

Els polítics han perdut molta d’eixa capacitat d’empatia, de comprendre i experimentar el punt de vista d’altres persones. La comunicació es fa a través d’enquestes, de càlculs purament electorals. S’ha perdut la capacitat fonamental de la comunicació: saber escoltar. L’educació en valors ultraliberals ha reduït al mínim l’empatia innata dels xiquets que s’eduquen tenint la riquesa com a valor màxim. La cultura nord-americana de l’èxit, del triomfador que s’ha fet ric passant per damunt de tot i de tots que hem assumit i regeix la societat actual, és incompatible amb la solidaritat, amb viure com a propis els sentiments de la majoria dels nostres conciutadans que es queden pel camí.

Cal diferenciar, però, l’empatia de la simpatia o la compassió que deriva en caritat cristiana, doncs aquesta és l’amor compassiu al proïsme, des de la suficiència d’una posició superior i amb la finalitat de tranquil•litzar la pròpia consciència. L’empatia és com la nostra consciència social que ens posa en contacte amb els sentiments i necessitats dels altres des del compromís, el respecte, la flexibilitat, la tolerància i l’afecte d’un igual. Per a alguns autors és un mecanisme adaptatiu que afavoreix l’altruisme i la comunicació interpersonal, dos elements que no gaudeixen del favor dels que dominen les institucions del poder .

Per últim cal assenyalar dos perills: el del subordinat, que empatitza a la força, és adir, que entén la situació però no la comparteix i ha de acatar-la submís, amb el consegüent crebant d’autoestima; i el perill de la pèrdua d’empatia dels polítics doncs és conegut que les persones amb al capacitat empàtica minvada poden esdevenir autistes o psicòpates. Dels dos tipus de polítics, insensibles i incapaços de percebre el dolor i les desgràcies que provoquen amb les seues decisions, hem tingut a Espanya amb resultats nefasts per al nostre país.

Iron Maiden