Que no s'apague la llum

Hi ha moltes paraules que ens agraden especialment, que ens ve de gust usar-les, que ens fan sentir bé, que ens proporcionen connotacions emocionals íntimes, que ens encisen i ens enamoren. A mi em va conquistar fa temps la paraula esparpell. L’esparpell és  la revifalla d’un llum pròxim a apagar-se. Quan l’última flama de la llar s’esllangueix, quan és a punt de desaparéixer, reviu màgicament per un instant amb una energia extraordinària abans d’extingir-se per sempre. La llum, l’escalfor, s’han esvaït, però abans de fer-ho han vençut la foscor i el fred en un moment gloriós i han omplit la tenebra de vida. Com el sol abans de pondre’s en l’ocàs i perdre’s en un horitzó inabastable, l’esparpell és un instant fugisser que esdevé etern i bell.

Cada elecció local a Vallada ha sigut una batalla violenta en una guerra desigual, en un escenari sembrat de por, violència, corrupció de l’ètica i els valors i vulneració dels drets de les persones. La democràcia no és això. Cada volta que persones bones han intentat defendre la
democràcia i detindre la infàmia ací, han sigut un esparpell valent i digne que ha brillat un instant i després ha sigut esclafat per una marea de vot captiu i d’incomprensió que ha engolit la llum en la nit llarga de Vallada. Quan has decidit que tu vols ajudar a canviar eixe escenari indigne i quan ho has intentat durant anys, quan hi has posat il·lusió i una part de la teua pell, ho comprens. I l’experiència dolorosa et proporciona una perspectiva de les coses i una capacitat de reflexió que abans no tenies i que no podries haver tingut sense fer eixe viatge incert d’anada a una Ítaca llunyana que no té tornada. Quan has assumit el compromís, ja no hi pots renunciar. I el compromís t’acompanya i t’empeny a pesar de tot. I comences a entendre.

M’agrada el meu poble, i el meu compromís i estes ratlles són per ell. Han sigut una precampanya i una campanya electoral dures com mai, violentades i prostituïdes com sempre. Això no és democràcia, no la vam fer per a açò. A voltes m’entretinc a llegir entrades i comentaris que reflexionen sobre les circumstàncies anòmales i inacceptables en què es produeixen les eleccions locals a Vallada, i sobre el comportaments d’uns o altres partits polítics i algunes de les persones que en formen part i els identifiquen. Moltes voltes pense que moltes persones no han entés encara el que estem vivint. Hi ha entrades molt interessants sobre el comportament electoral, sobre el vot en blanc i l’abstenció, sobre el nostre sistema politic i la democràcia representativa de partits, sobre el moviment de protesta i reflexió juvenil que des de fa dies ompli els carrers de moltes ciutats espanyoles per reclamar una democràcia real i participativa, una democràcia dels ciutadans transparent i responsable, una altra ètica pública i un altre món possible. I jo crec que tenen raó. Però la meua protesta comença ací, a Vallada.

En estes eleccions locals no ens juguem un govern municipal o un altre, no es tracta de decidir quina persona ocuparà el despatx de l’alcaldia. Diumenge haurem de triar entre la democràcia real i participativa dels ciutadans o la tirania, el caciquisme i l’abús d’uns pocs contra la majoria. Haurem d’elegir entre aquells que han jugat net, han respectat les regles i les persones i han defés l’ètica i la llibertat, i aquells que han fet trampa com sempre, han traspassat el llindar moral d’un joc net i igualitari i han obligat i enganyat els seus votants i tot el poble. Haurem d’escollir entre la dignitat, l’honradesa, l’esperança i la il·lusió, i la indignitat d’un projecte de sobèrbia i imposició que ha fet de Vallada un poble captiu, servil, dividit i exhaust. Un poble que ha de canviar.

Algunes veus han animat ací a votar massivament diumenge. Vallada ja vota massivament, amb una participació mitjana del 92% per cent i que estic segur que enguany superarà el 95%. Ací voten tots, també per correu persones que no tenen cap impediment ni estaran fora diumenge, també forasters que no tenen cap relació amb Vallada i que estan empadronats en cases tancades, també les persones búlgares, desorientades i desinformades, a les quals se’ls promet falsament treball, residència i oportunitats. Diumenge votaran tots, els que ligítimament tenien dret i els que no.

Per això, no és només anar a votar, sinó decidir bé què hem de votar. I Jo he decidit votar amb el cor perquè no s’apague la llum. Les últimes setmanes hem sentit una fiblada d’il·lusió i esperança que feia anys que no experimentàvem, i s’ha encés una llum immensa a Vallada. Diumenge jo aniré a votar seré i amb la mirada neta i votaré per eixa llum. I m’alegraré de fer-ho perquè sé que hauré fet el que havia de fer i que hauré fet bé. I em sentiré decent i em sentiré digne. I sé que molts faran igual. I en fer-ho, ja no serà un esparpell a punt d’apagar-se sinó una llum que il·luminarà una altra Vallada, la que ens mereixem. Comença a fer-se de dia i jo no vull perdre’m l’alba. Jo vull estar allí quan comence a clarejar.