El dia de la infàmia: quan els hòmens perden la vergonya i la dignitat

Alguns ja ho sabien des del principi i altres ho han intuït des de sempre, des del primer dia de tots els que vindrien. Des de d’aquella setmana deshonrosa prèvia a la constitució del nou ajuntament i la investidura del nou alcalde, quan el sr. Perales, la persona que nascuda de les ombres havia creat la ficció d’una esperança, que tenia la clau d’un canvi tan llargament cobejat i que era dipositària en préstec de la confiança de tants crèduls, desoint el clamoreig expectant i el fervor popular irrefrenable que bategava als carrers, es deixava acaronar i magrejar impúdicament per les ofertes temptadores d’eixe cant de sirenes corrompedor que el PP li llançava un dia sí i l’altre també. Una “oferta inmejorable” que feia xixines qualsevol principi ètic elemental (la paraula donada, l'honor, la lleialtat, la confiança, les promeses fetes...) i esborrava la memòria immediata de la humiliació a què havia estat sotmés fins a l’últim dia en una estratègia de persecució i enderrocament sense treva. El PP de Vallada, eixa tela d’aranya omnipresent que el va injuriar, difamar i menysprear sense descans; eixe que va tractar de desfer les seues candidatures i en va denunciar la darrera per incompliment de la llei de paritat de sexes a la Junta Electoral per invalidar-la i impedir que l’Agrupació d’Independents poguera concórrer a les eleccions; eixe que al mes de setembre s'insinuava coquetejant al PSOE per presentar una moció de censura contra el flamant alcalde rebel i defenestrar-lo a la inexistència; ara li oferia en una mà putrefacta prebendes immorals que feien pudor de carnús. Aquella primera volta, potser demorant estratègicament el seu “sí quiero” definitiu per evitar un escàndol majúscul que no podia assumir, el galà va rebutjar l’oferiment generós i sensual de la seua dama. No la deixava ficar-se al llit però la deixava passar a l’alcova i, a voltes, alguna nit, fins i tot la mirava despullar-se darrere de la cortina i es delitava per aquelles carns sinuoses que olorava i quasi podia palpar... I mira per a on, el dilluns 5 de març no s'hi va poder resistir més, el desig li va poder i van consumar l'acte: un coit brutal que quasi és pecat.

Diu el nostre diccionari que la infàmia és un 'acte que mereix el blasme públic per alguna cosa deshonorant' i una 'acció vil'. En tot dos casos, la semàntica dels termes remet a la idea d'un comportament menyspreable que mereix el repudi social i l'abominació de la gent decent. En tots dos casos, l'etimologia ens interpel·la des de l'ètica, des d'eixe horitzó de valors que determina el sentit del comportament humà i que genera deures i obligacions responsables amb els altres, això és, que imposa límits a la barbàrie i barreres a la incivilitat. És des de l'ètica que ens acostem a la consciència del bé, de la virtut, de la legitimitat, de la llibertat i de la dignitat humanes. L'ètica i la política eren dos dimensions inseparables de la vida humana col·lectiva que van emergir estretament imbricades en el món grec que les va vore nàixer i que ens va llegar la filosofia i la democràcia.

El que acaba de fer el sr. Vicent Perales trencant unilateralment i traïdorament el pacte de govern amb el Grup Municipal Socialista i afanyant-se a subscriure un acord covat des de fa mesos amb el PP que l'ha vilipendiat, humiliat i ajusticiat des de fa anys és, senzillament, immoral, injustificable i inacceptable. Això no ho fan els hòmens. Això només és capaç de fer-ho algú sense ètica que ha perdut el control de si mateix i que s'ha abocat a un caos que oscil·la entre el drama i l'esperpent. No és en absolut una qüestió de governabilitat, de distància ideològica insalvable i gestió política irreconciliable o d'estratègia partidista, habituals en el carnestoltes pervers de la política contemporània. És molt més greu i més detestable que això. Eixe comportament és una agressió voluntària i dolosa a la bona fe, una escopinyada purulenta a les esperances i a la il·lusió de tants innocents que van somiar  un canvi polític necessari i peremptori i que hi van dipositar tants esforços i tantes llàgrimes de dignitat. És un atemptat a la lleialtat de companys de candidatura, de votants i de socis de govern, una punyalada insensible a la generositat de molts i a la voluntat de la majoria, que van expressar en les urnes un sentir i una direcció, per primera volta des de feia més de vint anys: un viratge en el rumb i una altra manera de governar i de fer un poble millor. És també, sobretot, un acte mesquí de qui està ressentit i actua amb la fúria del rancor i la revenja contra un poble que no el va votar i li va donar l'esquena, de qui es creu per damunt d'un poble a qui és indiferent i que en privat i en públic repugna una vegada i una altra. És la malícia de l'impotent i la ràbia de l'envejós, delerós d'un poder i d'un reconeixement públic que no ha merescut mai i que ara ha perdut per sempre. 

“No habrá paz para los malvados”

Parafrasejant la sentència del títol de la pel·lícula més guardonada en els recentment celebrats Premis Goya del cinema espanyol, la gent decent no pot permetre que este ultratge a l’esperança s’oblide, que esta ofensa col·lectiva quede impune. Si no cridem ben fort ni eixim al carrer a expressar la indignació, a demanar responsabilitats i a reclamar justícia, mai no podrem després tornar-nos a mirar a l’espill dels nostres veïns i dels nostres fills i no sentir impotència i desolació. És l’hora de no renunciar als somnis i de no permetre el naufragi moral d’un poble. És l’hora d’una primavera valladina i és el moment dels jóvens i dels valents. Este nou govern serà legal però no és ètic ni legítim: són només les despulles polsoses amb olor de naftalina d’alguns hòmens que van perdre la vergonya i la dignitat.