És de ben parits ser agraïts?

Quan tot era dels senyors les classes populars, que res no tenien, agraïen als amos qualsevol benefici del qual se’ls permetia gaudir com, per exemple, un treball. La relació de submissió dels treballadors respecte als amos va ser interioritzada al llarg de segles fins que la revolució francesa i el canvi de vassalls a ciutadans va canviar les coses.

A Espanya vam tindre la desgràcia de que els francesos, que portaven el concepte de ciutadania i llibertat, volgueren imposar-ho a la força (igual que ara fa occident volent implantar la democràcia a la força a tot el món). El resultat va ser eixa expressió increïble de “vivan las cadenas” encoratjat pels senyors i amplificat pels púlpits. Malgrat el fracàs inicial del concepte de ciutadania, la història dels segles XIX i XX ha demostrat la seua necessitat per a poder ser una societat moderna i competitiva en un món que exigeix que en cada lloc estiguen els millors, no els privilegiats per l’amo.

Ciutadania, llibertat individual, i la democràcia que les fa possibles, trenquen amb la relació de submissió i implementen els valors de capacitat i mèrits. Per a tindre una ocupació s’ha de demostrar capacitat per desenvolupar el treball i tindre mèrits que ho avalen. No hi ha cap amo que adjudique arbitràriament el treball, si més no quan es paga amb diners públic. No cal, doncs, que s’agraïsca el que s’ha guanyat per mèrits propis. El ciutadà recupera la dignitat que ha de tindre tota persona, la dignitat que el vassallatge li havia furtat. Té drets pels quals no ha de donar gràcies a ningú.

Una ocupació pagada amb diners públics no és un regal, ni un favor, és un dret de ciutadania que els poders públics tenen el deure de gestionar de forma correcta i equitativa. Braços de gitano, pastissos i tortades, regalats a l’amo, només mostren la submissió d’algunes persones que no s’han adonat de la diferència entre ciutadà i vassall, ni de que ara no es passa fam i tant de dolç acaba en el fem perquè qui no té sucre en la sang no vol engreixar.

Però el pitjor d’açò és que un poder públic que permet i fomenta aquestes pràctiques anacròniques té un concepte despòtic del poder que no casa amb la democràcia, promou la incompetència i malbarata els diners públics.

Iron Maiden