Ja estem en Nadal, el temps en el qual tots tinguem l’obligació de ser feliços, el temps de consumir, de comprar moltes coses per aconseguir la felicitat. Però Nadal és, també, el temps de la decepció, quan ens adonem que tinguem quasi totes les coses que desitjàvem i continuem amb la sensació d’insatisfacció, de buit. Potser Erich Fromm té raó quan afirma que “la satisfacció il·limitada dels desitjos no produeix benestar, no és el camí de la felicitat ni encara el del plaer màxim”, perquè la felicitat no és una mercaderia.
La religió del consum del sistema capitalista ens ha inculcat que per a viure, i per a viure bé, cal tindre moltes coses i, a més, em de gaudir-les. L’essència de la vida sembla que és tindre coses, qui no té no és ningú. El triomfador ha de tindre moltes coses i ser el amo de sí mateix. Però tindre més no ens fa més feliços i el somni de ser els amos de les nostres vides va acabar quan... varem començar a comprendre que tots formàvem part de l’engranatge que fa funcionar la societat interdepenent, on tots depenem dels demés com els demés depenen de nosaltres, i que els nostres pensaments, sentiments i gusts els manipulen els governs, els industrials i els mitjans de comunicació de masses que ells controlen.
Marx, l’autèntic no la còpia falsejada que circula per ací, deia que el luxe era un defecte, tant com la pobresa, i que el que cal buscar és ser molt i no tindre molt. En açò coincidia amb Jesús, el naixement del qual celebrarem aquests dies, quan preguntava: que aprofita a l’home si es guanya tot el món, i es perd ell a sí mateix? (Sant Lucas 9:24-25). També els jueus celebren el “Shabbat” com un dia dedicat exclusivament a ser, com si no tingueren res, un dia per a expressar les potencialitats interiors de cadascú, a meditar, llegir, menjar, beure, escoltar música, cantar, fer l’amor...
Ara s’estila viatjar molt i molt lluny, sempre buscant ser feliç. Oblidem que per molt lluny que anem estarem sempre amb nosaltres. Si som desgraciats portarem el nostre sofriment allà on anem i si som feliços ho podem ser en qualsevol lloc. La felicitat pot ser anar a peu a l’ermita i fer-se una cervesa fresca amb cacaus fregits assegut a l’escala de la capella, fer una xerradeta amb amics i amigues, gaudir d’un dia de solet passejant... però el més important per a ser feliç és que el que faces i el que penses sincerament estiga d’acord. Si eres coherent amb tu mateix tens quasi tot per a ser feliç. En relació amb allò material, no és veritat que quan més millor, la felicitat és al lloc situat entre l’escassetat i l’excés.
Que tingueu un molt feliç Nadal i molt més feliç any 2011.
Iron Maiden
... el problema és que, en el fons, tots sabem açò, i ens hem adonat en més d'una ocasió, però som tan permeables (i cabuts) els éssers humans... (jo el primer)
ResponEliminade totes formes, com diuen per ahí: "Estem en ello!"
Una entrada molt bona per a l'ocasió. Permitix-me adornar-la amb aquesta cita del Punset: "La felicidad está escondida en la sala de espera de la felicidad".
Que tingues tu també uns Bons Nadals, Iron.
No vos ha passat mai, que caminant a soles per la ciutat, quan de cop, et ve al cap qualsevol pensament agradable i avances amb un somriure als llavis. Heu vist la cara dels que venen en sentit contrari? Proveu-ho.
ResponEliminaBon Nadal Iron.
La felicitat pot estar sota els nostres peus i la majoria de les vegades no ho sabem... Fins que perdem algunes coses importants i ens adonem que érem feliços i no ho sabiem. Necessitàvem de les ulleres de la filosofia, (la manera de vore les coses) que no sabiem ni on les havíem deixades.
ResponElimina