La sinceritat

Es diu que els escultors quan tallaven figures de marbre i tenien algun error, ho dissimulaven amb cera. Per això en el seu argot l’estàtua sense defectes era “sense cera”. La paraula “sincera” va evolucionar així fins a arribar a definir les persones transparents, que  no ocultaven res.

En l’actualitat veiem amb massa freqüència en televisió, i per tant entre els joves, expressions com “jo sóc una persona sincera, el que pense ho dic a la cara” i a continuació una retafila d’exabruptes i grosseries que et porten a pensar que els sincers diuen el que pensen sense pensar el que diuen.

La sinceritat és un valor en un món en el qual es valora aconseguir objectius sense importar els mitjans. Però una persona no  naix sincera, la sinceritat s’aprén. Els animals actuen amb total sinceritat, o siga, segons els seus instints. Els humans aprenem a conviure en societat i per a això és necessari no dir tot el que pensem, encara que, si som sincers, no devem dir tampoc el contrari del que pensem. La sinceritat no obliga a dir-ho tot, sinó que el que es diga siga el que es pense.

Ser sincer no consisteix a agredir amb veritats als nostres interlocutors, va més enllà. Consisteix en el fet que les nostres accions siguen congruents amb la nostra forma de pensar i amb el que expressem de paraula. La grosseria i la impertinència res tenen a veure amb la sinceritat que ha d’acompanyar-se de tacte, discreció i oportunitat. La sinceritat, com tants altres valors, requereix responsabilitat perquè siga un valor positiu.

Si no té aquests elements es converteix en un defecte que fa de qui es defineix com sincer un impertinent, inoportú i desagradable. Aquest tipus de sinceritat sol ocultar enveges i frustracions que en compte de presentar una persona “sin cera” presenten una persona que sols pretén “dar cera” al seu interlocutor.


IRON MAIDEN