dilluns, 28 de juny del 2010

El futbol com a bandera

El futbol ha tingut, tradicionalment, mala premsa entre la gent de l’art i de la cultura. Ha sigut menyspreat per molts intel•lectuals perquè, diuen, el futbol s’ha convertit en una espècie de religió on la gent dels barris i dels pobles, els pobres sense diners ni cultura, gaudeixen pegant-li puntellons a una pilota, exterioritzant els instints animals, cridant, insultant i, fins i tot, agredint als contrincants emparats per la xusma.

Futbol i bous, diuen altres, com en temps de Franco. Als obrers els omplin el cap de futbol i així no pensen en allò que realment és important. El futbol actua com l’anestesia per a la consciència de classe, deien alguns intel•lectuals d’esquerres. Tanmateix altres, com ara el marxista Gramsci, va alabar el futbol com “aquest regne de la lleialtat humana”, i l’escriptor francès Albert Camus deia que “tot el que sé de cert sobre la moral i les obligacions dels homes li’l dec al futbol”. Però eren altres temps. El futbol professional actual només persegueix el que és rentable i no ho és la lleialtat ni la camaraderia ni jugar fent filigranes i gaudint del joc.

Esta visió negativa no ha impedit que el futbol haja sigut utilitzat com a bandera, i encara ho és. La pilota i la pàtria van de la mà i això, com quasi tot, te vessants positives i dolentes. “La Roja” està fent més pel sentiment nacional espanyol que la política repressiva de Franco. L’esquadra italiana va guanyar els mundials de 1934 i 1938 en nom de la pàtria i de Mussolini. Els jugadors eixien al camp fent la salutació feixista i al final cridaven el ¡viva Itàlia! i tornaven a saludar amb el braç en alt. En 1942 l’exèrcit nazi ocupava Ucraïna i una selecció de Hitler s’enfrontà al Dínamo de Kiew. Els van advertir: “si guanyeu morireu”. Van eixir al camp resignats a perdre però la dignitat nacional els va dur a guanyar als ocupants i els onze varen morir afusellats, amb les samarretes encara posades, en acabar el partit.

En 1937, en plena guerra civil espanyola, el govern basc va enviar a l’equip d’Euzkadi als països d’Europa per a recaptar fons per a la defensa de la República. Al mateix temps el club Barcelona jugava en Estats Units i Mèxic amb la mateixa finalitat. Noms bascs com Àngel Zubieta o Isidro Làngara, que formen part de la història del futbol mexicà o argentí, esdevenen d’aquella època.

El Real Madrid va enlluernar el món entre 1956 i 1960 guanyant quatre lligues, cinc copes d’Europa i una Intercontinental. Era la millor ambaixada de Franco perquè el dictador deia que representava les millors virtuts de la raça. Però, com diu Eduardo Galeano, era més aviat la “Legión Extranjera”. Jugava el francès Kopa, els argentins Di Stéfano i Rial, l’uruguaià Santamaria i l’hongarès Puskas.

Ara el futbol continua sent una de les millors maneres de fer pàtria. Milions d’espectadors esperem que el nostre equip ens sorprenga amb un regat impossible, una jugada que mostre l’harmonia de l’equip, un gol dels que queden gravats en la memòria col•lectiva. Tot i que “A medida que el deporte se ha hecho industria, ha ido desterrando la belleza que nace de la alegría de jugar porque sí.” (E.Galeano “El fútbol a sol y a sombra”)

IRON MAIDEN

2 comentaris:

  1. Crec que el futbol i la cultura no estan renyits en absolut. Es poden compatibilitzar. Això si, la màxima romana de "pan y circo" continua aplicant-se hui en dia, i ara que fata el pa necessiten donar-nos una dòsis extra de circ. ¿O algú dubta que la resposta ciutadana davant les mesures anticrisis serà nul·la si Espanya guanya el mundial?

    ResponElimina
  2. Qué curios... aquesta és la última entrada que ha fet un xic que vaig conèixer a la India al seu bloc, que també va de futbol:
    http://victorzurdo.blogspot.com/

    1. El fútbol como fenómeno sociológico es el mejor ejemplo de la falacia del sistema democrático: ustedes puedes elegir lo que quieran, pero en los medios de comunicación dejamos muy claro qué deberían elegir. La presión mediática es apabullante.
    2. El fútbol profesional tiene poco que ver con la práctica del deporte. El aficionado es, frecuentemente, una especie de deportista voyeur. Un mirón, vamos.
    3. La relación entre nacionalismo y clubs de fútbol es engañosa: en muchos equipos predominan los jugadores extranjeros, aunque se da por sentado que la entrega en el juego es porque "sienten los colores del club".
    4. Capítulo aparte merece la nueva moda de politización izquierdista que supone llamar a la selección "la Roja" (¿no era esa Dolores Ibárruri? ¿o era la Alhambra?), en oposición a la derechización que supone llamarla "Selección Española".
    5. Con el rato que se tiran jugando, y hay veces que no marcan ni un tanto en todo el partido. Qué aburrimiento. Prefiero el tenis.
    6. A veces resulta chocante la habilidad con la que se combina la exaltación de la virilidad más rancia con una camaradería de tintes homosexuales. A mi la exaltación de la virilidad no me parece mal, si no huele a rancio, ni la homosexualidad, si no huele a calcetín sudado en vestuario cerrado. Claro que eso, va en gustos.
    7. Nunca entendí por qué cuando un equipo de jóvenes gana a otro equipo de jóvenes, la ciudad se paraliza, y se les recibe como a héroes. Con el gasto que eso supone. Cuando Edurne Pasabán corona un ochomil, o Cela gana el Nobel, en las calles, ni se nota. ¿No os parece más difícil lo de este par, sin ir más lejos?.
    8. Con demasiada frecuencia, los jugadores no son gente con una gran facilidad de palabra. A mí me parece que no tienen por qué serlo. Por desgracia, a muchos sí se lo parece, y les rodean de micrófonos, y dan alas a sus palabras, palabras que difícilmente pueden levantar el vuelo por sí mismas. ¿No sería mejor escuchar a los que tienen algo que decir?
    9. Me resulta deprimente viajar, y escuchar por todas partes "Espania, Rial Madrit, Barsa" cuando digo que soy español. ¿No habrá por ahí otras posibilidades de proyección internacional? No sé... la tortilla de patata, Camarón, Buñuel, Disney, mirar cómo trabajan los demás, Ramón Mercader, Valentín Fuster, las uvas de nochevieja, Moneo, ¡hasta Picasso en su época azul!
    Cualquier tópico me vale, mira.
    10. El futbol, como la gravedad, no puede ser ignorado, porque su presencia es constante. O cedes, o te resistes, pero no puedes fingir que no está ahí.

    ResponElimina

EL TEU COMENTARI NO ES PUBLICARÀ SI:
- No poses cap nom o pseudònim.
- És ofensiu i gens respectuós. Apren a raonar.
- Ho escriviu tot en majúscules.
- Es desvia de la temàtica tractada. Escriu un correu a valladacity@gmail.com o fes-te col·laborador si vols escriure sobre una temàtica nova al nostre bloc.

Gràcies per opinar.