Avuí he vist a un home major passejant pel poble.
Passejava els seus gossos, si a això se li pot dir passejar…
Deuria de ser un de tans caçadors que hi ha al poble, perquè duia dos gossos, dos podencos nugats d’un cordell de plàstic. Anava estirant d’ells i marmolant-los.
Per altra banda, prop d’ell, el seguien tres podencos més. Els tres ben nugats entre si del coll i ben junts, apretats els uns contra els altres, també amb un cordell de plàstic, del que gasten per a les persianes.
Les vages, ben apretades, els oprimien els colls.
Tots molt junts, caminaven donant-se trompades els un contra els altres, sense ningú que els guiara. Els pobres patien, sobre tot el del mig, el qual sofria els estiraments dels seus “companys” a dreta i esquerra, que no sabien molt be cap on tirar. Així i tot, tots tres intentaven no retrasar-se molt, no fora que el seu “amo” els fotera una patada…
Però ací no finalitza l’espectacle.
Junt al vell, anava el seu net, d’uns 9 anys. Un jove aprenent. Una nova generació. Ell també duia un podenco nugat amb una cordeta. Aquest gos, al menys, duia un collaret, i no una vaga mal feta i estranguladora… El xiquet caminava somrient, acostumat a aquest espectacle, la qual cosa feia encara més lamentable la situació...
Em vaig quedar mirant-los mentre es creuaven amb mi, intentant reflexar en el meu rostre i la meua mirada, la meua total desaprobació front el que estava vegent… Esperant a que les nostres mirades es creuaren... i així ha sigut.
No sé si algú dels dos, vell i net, ha aconseguit adivinar el perquè de la meua mirada i gest... espere que sí, o al menys, que el xavalet m’haja comprés sense necessitat de paraules... l’home vell, per contra ja no té solució...
Un espectacle molt trist i lamentablement molt comú encara en molts llocs de la nostra Terra...
M’agradaria dir que, qui tinga un gos, comprendrà tot el que he sentit al vore tot açò, però crec que no puc gastar aquesta frase, perquè avuí en dia, molta gent te gossos com si foren trastos al seu servici, trastos que es gasten una temporada, i després es passen mesos tancats en un baix o nugats al costat d’un bidó de ferro en qualsevol indret ... Així que millor canvie la paraula GOS, per la paraula COR, SENTIMENT, RESPETE, COMPRENSIÓ, AMOR o tal vegada un poc de SENTIT COMÚ... aquell que tinga algo d’açò, segurament em comprendrà.
Ara seria un bon moment per a dir aquella frase de "Quan més conec als hòmens, més vullc al meu gos"
Sense ànim de generalitzar ni d'acusar a ningú, i per a qui no sàpiga de la trista situació dels galgos i dels podencs ací en España, en l'any 2010, vos deixe ací alguns enllaços:
Aprofite també per a que conegau dos històries amb un final feliç, la meua i la del meu gos, i la de Turco en Haití:
Kike
Qué mès puc possar ... si ja ho has dit tot en eixa història.
ResponEliminaEl fet de donar una vida digna als gossos, va reflexat en la educació que pots dar als teus fills.
Tenen 4 pates, sí, pero son sers vius. I mai, ninguna persona, podrà igualar i donar el que ells ens donen, sense demanar res a canvi.
Es lamentable la societat retrògrada en la que a voltes estem. Qui no sap conviure en els animals, va cap arrere, com els carrancs, i qui no vullga vore això, està cec.
Jo sempre he dit, que qui es comporta bè amb els animals, te un bon cor, i mai m'he equivocat ...
El tema de com la majoria dels caçadors traten als seus animals ... millor ni parle ... perque em posse malalt.
Gràcies per contribuir Kike.
Verdadero y real querido Enrique.
ResponEliminaAhora está de moda cuando se tiene un perro llevarlo a la escuela para que aprenda modales y sepa comportarse.
No seria más correcto que fueran los dueños a la escuela y que aprendieran ellos.
En fi, amb els caçadors i els seus gossos hi ha per escriure molts llibres, llàstima que aquests solen tindre un final prou trist. Com ja saps jo en tinc tres, dos trobats al carrer, i l´estima, lleialtat i companyia que et demostren poques persones ho aconsegueixen.
ResponEliminaUn fort recolçament per a les persones que treballen de forma altruista a les diferents caneres i a les persones que adopten els gossos abandonats, normalment amb problemes greus de salut i que saben donar-li una vida digna.
Els gossos no poden expressar les emocions com les persones però els afecten coses com la desaparició de l’amo, un canvi de casa, quan el regalen a altres persones i, fins i tot, es posen malalts quan la família que l’acull no es una família sana.
ResponEliminaAlbert Schweitzer deia que no l’importava saber si un animal podia raonar, sols que era capaç de patir, la qual cosa era suficient per a considerar-lo el seu proïsme
Hola Kike,
ResponEliminacom sempre, eres un mestre captant la realitat d'este món que ens envolta. Sense dubte el problema de l'abandó dels gossos continua sent un problema que sembla impossible de solucionar, la qual cosa empitjora quan ja parlem dels gossos de caça. Malauradament estes persones no coneixen el que vol dir "tindre un gos" i en canvi sí el que és "tindre un esclau". Només espere que no es comporten de la mateixa manera amb tota la resta de la gent que tenen a prop.
Una forta abraçada.
Adrià