dilluns, 22 de febrer del 2010

AL CESAR EL QUE ÉS DEL CÉSAR


El nostre anònim amic apodat "IRON MAIDEN" ens ha enviat lo següent:


Antonio Gil de Zárate deia en 1855 Porque, digámoslo de una vez, la cuestión de enseñanza es cuestión de poder: el que enseña domina; puesto que enseñar es formar hombres, y hombres amoldados a las miras del que los adoctrina. Entregar la enseñanza al clero es formar hombres para el clero y no para el Estado; es trastornar los fines de la sociedad humana”; i efigia “sólo puede haber progreso intelectual donde existe la libertad y la discusión; y excluidas la libertad y la discusión de la sociedad eclesiástica, se han refugiado al seno de la sociedad civil, donde existen ahora todos los elementos del saber, progreso y civilización”.

L’historia d’Espanya li ha donat tota la raó. La educació en mans del clero i la dèbil secularització de l’Estat a fet que la religió no quede, com en altres països, com un referent cultural en lo públic i com un recurs espiritual en allò privat. Ací s’identifica catolicisme amb nació, de manera excloent, encara que sols un terç de la població considera que la religió es important a la seua vida. El poder i l’església mantenen un estret lligam plasmat al Concordat, signat en 1953 i ratificat en 1979 sota una situació de clar privilegi catòlic postdictatorial, que avui pateix una societat religiosament plural i secularitzada.

Aquesta situació, única a la UE, es la que permet a Rouco Varela intervenir en política amb la freqüència que ho fa, defenent sempre posicions de la dreta mes ultramuntana i retrògrada. En una de les darreres intervencions, Rouco es preocupa del futur de les pensions, i considera imprescindible una transformació en les relacions econòmiques, polítiques i socials en crisis per “l’ús de la llibertat”.

Per a contribuir al finançament de les pensions, la transformació que se m’ocorre es que l’església s’autofinance amb les aportacions dels creients i els seus propis negocis i inversions. Que cotitzen a l’ hisenda pública com fem cada ciutadà i que els clergues tinguen les seues pensions segons cotitzen, com cadascú. L’Estat s’estalviaria molts “milions d’euros” que podrien dedicar-se al benestar de tots, ací a la terra, i els creients podrien seguir resant per les ànimes del més enllà.

No puc evitar que les tripes se me remoguen en escoltar els representants de la conferència episcopal i veure els diners que reben de l’Estat, es a dir, dels diners que tots nosaltres paguem, siguem catòlics o no, siguem creients o ateus. Fins i tot el portaveu de Redes Cristianas admet que "en lo religioso, estamos todavía en la Transición y para superarla es necesario actualizar la Constitución y, con ella, los acuerdos Iglesia-Estado del 79". I és que la cosa es tan simple com seguir les paraules de Jesús: Doneu a Déu el que és de Déu i al César el que és del César.

Per si voleu tindre més dades sobre el Concordat o el finançament de l’església catòlica mireu alguna d’aquestes webs:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

EL TEU COMENTARI NO ES PUBLICARÀ SI:
- No poses cap nom o pseudònim.
- És ofensiu i gens respectuós. Apren a raonar.
- Ho escriviu tot en majúscules.
- Es desvia de la temàtica tractada. Escriu un correu a valladacity@gmail.com o fes-te col·laborador si vols escriure sobre una temàtica nova al nostre bloc.

Gràcies per opinar.