La caritat, una Espanya en blanc i negre

La casualitat va voler que estiguera escoltant la sinfonia del Nuevo Mundo  mentre llegia als diaris digitals la notícia de que més de dos milions de xiquets viuen, a Espanya, per davall del llindar de la pobresa, i em va vindre a la memòria “Ustedes son formidables”, un programa molt famós, a l’Espanya en blanc i negre, que tenia per sintonia la popular sinfonia de Dvorak. 

“Ustedes son formidables” va ser un programa radiofònic que la cadena SER va emetre als anys seixanta i setanta. El programa apel·lava a la caritat dels oients per alleugerar situacions dramàtiques col·lectives, com riuades, o situacions individuals o familiars quotidianes que mostrava les vergonyes d'una societat desigual, amb carències clamoroses en sanitat, educació, vivenda i, fins i tot, amb pobresa extrema. Una Espanya sense drets polítics, laborals, socials ni ciutadans que fomentava la caritat cristiana, l'almoina i el favor del poderós per afrontar les freqüents calamitats de la gent corrent.

Significativament el programa radiofònic va desaparèixer l’any 1977, al mateix temps que començava a implantar-se un Estat democràtic amb una Constitució que garantia la llibertat d'expressió, d'associació política i sindical, que declarava l'Estat espanyol com un “Estat social de dret” i substituïa la caritat i el favor pel dret i la solidaritat.

En la nostra cultura catòlica, dominada pel pensament políticament conservador, la caritat és una virtut, (per al cristianisme és una virtut teologal) doncs és el que permet fer el be al proïsme, ajudar a qui ho demanda de manera, formalment, desinteressada. Però tradicionalment la caritat ha impulsat i ha ajudat a consolidar situacions d'inferioritat i exclusió social de les persones assistides, mitigant temporalment la desgràcia del receptor, al temps que ha reforçat la posició dominant del que dona i ha tranquil·litzat la seua consciència davant la injustícia social generalitzada.

La caritat és un concepte anacrònic en una societat democràtica amb drets ciutadans. L'Estat té l'obligació d'atendre les necessitats bàsiques ciutadanes. Alimentació, habitatge, educació, sanitat i assistència als dependents, etc. han d'estar garantits pels poders públics mitjançant la redistribució de la riquesa, harmonitzada per una fiscalitat progressiva, indispensable per aconseguir la cohesió social.

La democràcia fa innecessària la caritat i implementa la solidaritat, entre tots els membres de la societat, on tots aportem i ens fem responsables del funcionament del conjunt i de la situació de cadascú. El valor solidaritat pretén compensar les injustícies socials afavorint els necessitats però no solucionant un cas particular o una situació determinada, sinó impedint que s'hi produïsquen. Caritat és donar un peix per a que algú menge; solidaritat és ensenyar-lo a pescar per a que no tinga fam mai més. 

Desgraciadament tot apunta que tornem a la caritat. La Creu Roja ha celebrat enguany el dia de la bandereta per arreplegar diners per a donar menjar a ciutadans espanyols, cosa que no passava des de feia més de trenta anys. A la porta de l'església hem pogut veure una panera per arreplegar menjar i donatius per als pobres. Mentre els rics continuen engrossant les seues fortunes sense pagar imposts i l'església segueix gaudint del privilegi de no pagar imposts i rebre milers de milions d'euros de diners públics, sense que li afecten les retallades. 

Ara els programes com “Ustedes son formidables” tornen amb el format de “telemaratón”, i torna la caritat, per mostrar les vergonyes d'una Espanya que està perdent els drets ciutadans, laborals i socials, amb una educació i sanitat pública descapitalitzada i precària. Tornarà la caritat de les senyores, vestides amb modelets cars, donant almoina als pobres i mirant-los des de dalt; la humiliació de qui ha d'anar als menjadors de caritat o ha de recórrer a la vergonya de demanar favors per aconseguir un treball mal pagat i precari; a la família desesperada demanant ajuda per al fill mallat... Tornem a la caritat, a una Espanya en blanc i negre.

Iron Maiden