Yo soy español, español, español...

“Podria semblar que l'esport és una reproducció inofensiva de la guerra (...) Als camps de l'estranger, els homes guanyen els seus trofeus o perden el seu honor lluitant en nom de la nació (...) com si determinessen tot l'honor nacional”. La confirmació d'aquestes paraules, de Michael Billig en “Nacionalisme banal”, les hem viscut aquesta setmana d'exaltació patriòtica espanyola. La meravellosa victòria dels “herois espanyols” ha reforçat el sentiment d'unitat de la nació. Tots “som espanyols, espanyols, espanyols” perquè hem guanyat. Hem guanyat?

La guerra sempre ha tingut eixa virtut d'unificar les nacions front a l'enemic exterior, emmascarant la lluita de classes entre compatriotes, d'ací la descomunal promoció de la “inofensiva guerra” de la selecció espanyola contra la resta d'Europa que ha debilitat el debat polític entre espanyols de primera, de segona i de tercera que la realitat s'encabota en evidenciar. Mentre açò passava València cremava en flames després d'anys sense invertir ni un euro en la prevenció d'incendis forestals; els nostres majors sortien sorpresos de la farmàcia després de pagar part de les medicines, el que minva la ja curta pensió; Rajoy, més patriota que ningú, avançava que en juliol continuarà amb “los ajustes que España necesita”. España, Una, Grande...

El que amaga el “yo soy español, español, español” és que hi ha espanyols molt patriotes que evadeixen capitals per no pagar hisenda perquè altres espanyols molt patriotes, que ens governen, ho permeten. Que gent, a la que li s'ompli la boca d'Espanya, han estat robant impunement els diners públics perquè la gent que ara ens aplica receptes “duras pero necesarias” ho ha permès. Espanyols som tots, però uns crien el pollastre i altres se'l mengen.

“Nosaltres” vam guanyar als francesos, per dos gols de Xavi Alonso, en una batalla que va reforçar el sentiment de pertinença a la nació espanyola, la nació que privilegia a les classes altes amb tractaments fiscals vergonyosos, desmunta l’estat de benestar, fa pagar la crisi a les classes mitjanes i desprotegeix a les classes més necessitades. França no ha guanyat l'eurocopa però ni la sanitat ni l'educació han patit cap retall, ha apujat el salari mínim, ha deixat l'edat de jubilació com estava abans de la reforma de Sarkozy, ha suprimit l'exempció de l'impost sobre la fortuna i ha anul·lat la apujada de l'IVA aprovada pel govern anterior, ha apujat al 75% la cotització als ingressos superiors al milió d'euros, i ha igualat els imposts del capital al nivell dels del treball. I ja no són promeses electorals, són fets. El ministre Ayrult, en anunciar les mesures, va apel·lar al patriotisme. No pot dir-se patriota aquell que evadeix capitals a paradisos fiscals, ni aquell que fuig d'arrimar el muscle quan la pàtria el necessita, doncs en moments de necessitat qui més té ha de contribuir més.

França demostra que hi ha altra manera d’afrontar la crisi repartint la càrrega. Ací, com que tots som espanyols, estem molt contents de ser els millors d’Europa i del món. Però encara no sabem si els herois de la selecció cotitzaran a hisenda ni com. Estem acostumats a que els nostres herois de l'esport tinguen els diners fora del país, que els esportistes i “figures” que venen de fora cotitzen a tipus baixos per les exorbitants quantitats que reben. Tot legal. Com a tontos, no? Així ens va.

Espanya és el país europeu amb major desigualtat, especialment agreujada els darrers dos anys de crisi per a les classes populars (que no per a les altes que han augmentat la seua riquesa). Col·leccions de cotxes de superluxe, rellotges de 300.000 € o primes milionàries pagades amb diners públics, que es neguen per a sectors bàsics, contrasten amb l'empobriment galopant de les classes populars i la desfeta del sector públic que mitigava la desigualtat injusta. Al recer de l’eufòria patriòtica s’anuncien noves mesures “necessàries”. La felicitat de la victòria actuarà com el soma del Món feliç d’Huxley.

Diu Billig que “l'esport és una reproducció inofensiva de la guerra” però, veient el que està passant, crec que no és tan inofensiva.

Iron Maiden