dissabte, 17 d’abril del 2010

Temps invertit i Temps profitós

Ara que s'han acabat les Pasqües i veig de nou escenes com les de l'adoració de la Santa Faç i coses semblants, torna a mi de nou, el pensament que una vegada i altra se m'ha passat per el cap durant les Pasqües: La dedicació de la gent i l'entrega als actes religiosos.


Soc ateu i no crec en res més que no es puga tocar o sentir i no se si és per això o què, però quan veig als milers... milions de persones adorant a un Deu, el Deu que siga; dedicant-li tant de temps, tantes paraules, tantes cançons, tantes lloances, tants llibres, tants temples, tantes processons, tantes escenificacions i recreacions... Pense en la finalitat i no li trobe cap de sentit a tant i tant de temps dedicat...


Si be els ideals de cadascuna de les religions, són moralment discutibles i de vegades, gens ètics; sí que hi ha unes idees que comuns que es repeteixen continuament i que cal respectar: La solidaritat amb el pròjim, amor, respecte, justícia, pau, la no violència, el diàleg, la comprensió... 


Què pasaria si en lloc de dedicar tant i tant de temps, saliva i suor en recordar, lloar, cantar, escriure i tantes i tantes altres coses que fem PER LA RELIGIÓ i per els morts, dedicarem eixe temps realment a complir les idees que defen la vostra religió, siga la que siga? Participar en voluntariats, col·laborar en ONG's, crear associacions de defensa del mig ambient, dels invàlids, dels desemparats, dels inmigrants... 


Què pasaria si les entitats religioses decidiren viure en la humiltat i donar totes les seues riqueses a la ciència, per investigar curacions contra el SIDA, el CÀNCER, la FAM, salvar la TERRA, i millorar la qualitat de vida de tothom...? Els castigaria el seu Deu per vendre tot el seu Or?


Què pasaría si dedicarem tot eixe temps a nosaltres mateix? A cultivar-nos per dins, a trobar-nos, a conèixer d'on venim i cap on anem, a estudiar els nostres errors i els dels nostres avantpassats, a parar-nos preguntar-nos si la realitat que creguem viure i ens mostren els mitjants de comunicació, és reial o no; a parlar en eixe veí que en sembla tan extrany, a demanar ajuda si la necesitem, a dependre a no tindre por o vergonya? 


Que pasaria? 
Els nostres Deus es sentirien abandonats si no anarem al temple a ficar-los espelmes i reçar-los?


Aniriem a l'infern, al purgatori?...


No soc el més apropiat per parlar d'aquest tema, però és algo que sovint em pregunte i desitjava comentar al bloc. 
Que passeu bon cap de setmana.


Kike.

14 comentaris:

  1. Kike, soc Arturo el pancha i tens tota la rao del Mon Mundial.
    Pero que el pareix si en conter de escriure en un ordendor i cara a una pantalla, mos dediquem a podar pinets,(eu tingem molt prop) creixerien mes, es replobaria molt promte i tindriem el que teniem molt antes.
    Pero veig que no.
    Es molt mes facil escriure ( en tota la rao el torne a repetir) que actuar.

    ResponElimina
  2. crec que aço ho pensa molta gent pero no s'atrevigen a dir-ho. Cal acabar en la por de molts a dir lo que es pensa.

    ResponElimina
  3. Molt d'acord amb tu Kike. Dificil, pero les coses poden camviar, de fet, dir-ho publicament es un bon pas.

    ResponElimina
  4. Hola Arturo.
    Gràcies per apoyar el que dic.

    Ojalà s'arreglara tot potant pinets, però la meua entrada vol anar més enllà i parla en un sentit més general...

    Plantar pinets al poble ho he fet amb el Centre Excursionista de Vallada (els hem regat a povalades i sempre erem els mateixos), també hem fabricat e instal·lat pel terme casetes niu per a les aus, i hem marcat i netejat sendes, però és veritat que d'això ja fa temps, i ara res de res... Ho reconec.

    Jo faig coses, encara que no moltes al meu poble, i per això és comprensible el teu comentari...

    Participe en voluntariats diversos durant els mesos d'estiu o les vacances (de sensibilització, camps de treball o de netetja de paratges); amb les meues fotos, documente situacions de desigualtat e injusticia i faig col·laboracions desinteresades amb associacions, ONG's i gent que les necesita (JARIT, MASUNO, ACPV, Salvem el Cabanyal, Fundació Vicent Ferrer, per un us responsable de l'aigua al Govern de Castella la Mancha,Promoció del transport col·lectiu al País Vasc i altres col·laboracions puntuals amb revistes), a la vegada que les gaste a la red social de flickr, per a denunciar situacions diverses que veig, tant en València com allà on vaig, i també, faig exposicions fotogràfiques de concienciaciò i sensibilització social (com la que hi ha exposada en estos moments al Centre de Salut de Vallada). També soc apadrinador d'un hort ecològic en Carcaixent (el seu propietari, per cert, és Paco Tortosa, veí de Vallada, i reconegut a tots els llocs menys al seu poble...)etc.

    No se... jo crec que si que faig coses, a més d'escriure cara l'ordinador...

    De totes formes, ja dic a la meua entrada, que tal vegada no siga el més apropiat per a parlar d'aquest tema... però perquè se que podria fer molt més...

    Be, perdona l'extensió del comentari.

    Salutacions a tots, i gràcies de nou Arturo, sobre tot, per dir qui eres i no opinar en l'anonimat.
    Ens veiem!

    ResponElimina
  5. Acabo de leer tu aportación al blog de Valladacity y he de manifestarte, en primer lugar, que me caes bien. Se nota en tu escrito un gran apasionamiento por lo justo, lo noble y lo solidario y eso siempre es garantía de que no te es indiferente el sufrimiento en el mundo.

    Sin embargo me vas a permitir que exprese mi opinión sobre tu escrito con toda libertad, como has hecho tú el tuyo.

    Tu escrito tiene dos tiempos en el primero te defines y hablas de tus ideales y pensamientos después incides en el interrogante: “Què pasaría…? y juegas primero en presentar situaciones referentes a la práctica de los ritos de religión sacadas de contexto, para remarcar después en contra otra alternativa que evidencia tu preferencia. Invirtiendo en otras el orden pero con el mismo procedimiento.

    ResponElimina
  6. El segundo párrafo lo inicias con una rotunda afirmación de tu ateísmo y, para reforzar tu convencimiento, hablas de que solo crees en lo que puedes tocar o sentir por lo que he de sacar a colación de que tampoco crees en el amor, el valor, el respeto, la nobleza, la solidaridad, pues no se pueden tocar y no me negaras que existen. Pero se sienten podía ser una respuesta apurada, yo te pregunto: ¿Cómo es que lo sientes? ¿Dónde lo sientes? ¿Cómo? ¿Acaso puedes materializar los sentimientos? La alegría ¿cómo se toca, donde se siente? ¿De dónde nos viene? Como puedes ver una cosa es creer o no creer, convicciones respetables, y otra es hacer afirmaciones de difícil comprensión.

    Sobre la otra observación contenida en el mismo párrafo he de decirte: Las personas que participamos en los actos religiosos muchas lo hacen por costumbre o tradición, otras por protagonismos y otras por la fe. Tener fe te daría la respuesta y te aclararía todo tu desconcierto. La fe no se recibe ni se encuentra negándola, la fe se busca, se descubre o se te regala cuando menos lo piensas.

    ResponElimina
  7. Los ideales que apuntas en el tercer párrafo fueron vividos y propuestos por Jesús el Cristo y los promueve e intenta desarrollar el cristianismo. Con sus fallos y aciertos. Sobre esos valores se sienta la cultura occidental, hecho innegable, y de ellos arrancan los derechos humanos. Como ves el cristianismo, la religión, no es lo malo, lo perverso somos las personas que traicionamos o vivimos de forma hipócrita esos principios. Una lectura atenta de los evangelios te situaría ante la raíz de esas ideas que tu pides se respeten y que a pesar de haber transcurrido más de 2000 años siguen siendo defendidas por el cristianismo, otra cosa o actitud es que uno no lo quiera ver o renuncie a ampliar su cultura. Te invito cordialmente a que lo hagas, lee los evangelios. En el fondo, tu ateo, y yo creyente son más las cosas que nos unen que las que nos separan.

    ResponElimina
  8. Tu consideración sobre la pérdida de tiempo que supone para ti todas las celebraciones litúrgicas religiosas la Iglesia, como tú debes de saber, además de celebrar los sacramentos, está dedicada a acciones sociales de caridad cristiana. Te podría poner infinidad de ejemplos de Vallada y el mundo. La Iglesia desarrolla una labor social que es admirada y reconocida por todos, sirvan como ejemplo Cáritas, Manos Unidas, entre otras organizaciones católicas, además la ingente cantidad de misioneros que lo dan todo por todos, pero que tú, por lo visto, lo ignoras. No hay peor ceguera del que no quiere ver, salvo el que queriendo ver, conscientemente se pones las gafas equivocadas, porque esos cristales le mostraran la realidad que quiere ver, no la que es.

    Sobre el manoseado argumento de que las riquezas de la iglesia deberían dedicarse a la investigación desde donde se podrían encontrar soluciones para curar enfermedades… Te respondo de una manera fuera de “lo políticamente correcto” pero que te invito a que la medites. Qué pasaría si en lugar de tanto aborto, dejaran de matar esas criaturas entre las que podría haber nacido el científico que descubriera los mencionados remedios, ¡Cuantos músicos, escritores, científicos, estadistas que podrían haber cambiado el mundo hemos matado!, por considerar un derecho, lo que nunca ha sido, sólo por conveniencias políticas y egoísmos. ¿Te castigaras a ti mismo por no hacer nada por detener ese genocidio?


    Totalmente de acuerdo con el párrafo en el que te cuestionas lo que pasaría si todos nos dedicáramos a encontrarnos a nosotros mismos a cultivarnos a saber de dónde venimos y adónde vamos. Totalmente de acuerdo, y creo sobre ese contenido podemos hablar y dialogar, pronto comprobaríamos que nuestros puntos de vista están muy cercanos y, por supuesto no mezclaríamos la religión en la miseria de la condición humana.

    La respuesta a las cuestión que planteas de: “Qué pasaría….” Pues pasaría que el mundo sería mejor que la justicia social nivelaría los desequilibrios económicos norte sur, seriamos todos más libres… y ¿A quién no le puede interesar eso…? pues contéstate tu mismo porque yo lo único que tengo claro es que las religiones no son el problema. ¿No serán los egoísmos, las envidias, el ansia de poder, los terrorismos, las dictaduras, la violencia… lo que impide eso? Ninguna religión tiene en sus enunciados nada de eso, sino, todo lo contrario. Vuelvo a insistir que la que pervierte e impide ese ideal al que aspiramos los dos son las miserias de la condición humana.

    ResponElimina
  9. El Dios, en el que creo, por supuesto, no se sentiría abandonado por que los cristianos no fuéramos al templo a venerarlo con ofrendas y cosas parecidas.

    Esta pregunta está respondida varias veces en la Biblia a la que te recomiendo te acerques en algún rato libre, aunque solo sea por formarte una opinión personal. Me sirvo de dos ejemplo aunque podría ¿regalarte?, muchos más en el mismo sentido.

    ”Tú no quieres sacrificios ni ofrendas…..” (Salmo 39)

    “Lo que yo quiero es que os améis, no sacrificios ni ofrendas…” (Mateo 9, 13)
    El Dios, en el que creo, dice en otros versículos, que la premura de tiempo hace que no busque las referencias “vuestras ofrendas me producen asco mientras derraméis la sangre de vuestros hermanos”. Son palabras de Dios respondiendo a tu pregunta. El Dios, en el que creo, no se sentiría abandonado porque no hace falta el templo para creer en Él, la iglesia no es el templo, la Iglesia es de carne viva, somos todos los cristianos, el templo es el recinto convenido para las celebraciones pero es precisamente lo más superfluo. El Dios, en el que creo, no se sentirá jamás abandonado mientras habite en los corazones de los creyentes.

    Referente al infierno y purgatorio te diré, lo que yo si espero, porque creo en las palabras de Jesús, es que se nos valorara por el bien que hayamos hecho a nuestro prójimo, por la capacidad, esfuerzo y entrega que hayamos desarrollado en hacer felices a los demás.

    Kike, creo en un Dios Justo. No es lo mismo ser un asesino cometer atrocidades, que dar tu vida por los demás, esas diferencias no son baladís, para mí que creo en otra vida después de la muerte. ¿Infierno?, ¿cielo? ¿Purgatorio? ¡Qué sé yo! Creo en una vida eterna y la alternativa es vivirla en el País de la Vida o en el lugar de la muerte. Tú no tienes ese problema yo, en cambio, me abandono en la voluntad de un dios que además de ser justo es misericordioso.

    Estimado Kike, recibe un afectuoso y fuerte abrazo.

    Ernesto Perales.

    P.D. Si nos ponemos en contacto personalmente te daré el último número de la revista Parroquia de Tots. En la que te invito a exponer tus fotos y comentarios.

    ResponElimina
  10. Hola Ernesto;
    Gràcies pel comentari i gràcies per les teues paraules.
    Està vist que tu i jo mai ens posariem d'acord...
    Et diria moltes coses sobre el que pense de la vida, de l'abort, de la fe, però no m'agrada tindre que convencer del que pense, simplement ho dic i ja està. Crec que he vixcut i vist lo suficient com per a opinar el que opine i el que pense, res més. Per cert, et repetixc que crec en allò que puc tocar i sentir (l'amor, la justícia, la solidaritat... les puc sentir, per lo tant, crec en aquestos sentiments), no se si ho entens... crec que està ben clar...
    Aprofite per donar-te l'enhorabona per la feina que es fa desde Caritas. Fa poc vaig llegir un article sobre les persones sense sostre que arriben fins a Caritas Vallada, i em va obrir els ulls molt... no sabia res del que hi feieu allí... Felicitats doncs.
    Per altra banda lamente dir-te, que quan dic que soc ateu, ho dic de veritat, i per a mí, és una falta per la teua part, que, malgrat haber-t'ho fet saber, em convides a participar en la vostra revista. No se... jo a un vegetarià no el convidaria a una torrà en l'ermita...
    Reb també tu una abraçada.
    Atentament, Kike.

    ResponElimina
  11. Potser no estiga totalment d'acord amb tú Kike, com tampoc ho estic del tot amb Arturo ni Ernesto.
    Però vos respecte, i vos deixe fer.
    I a tu Kike et desitge tota la sort i la força del món per continuar pensant i actuant conforme cregues.

    Hi ha una frase lapidària, que fa vàries generacions que sembla estacada en les ments dels habitants del nostre poble:

    "En Vallà farem la mà"

    Una pessada llosa que arrastrem els vallaïns, i que sembla tristament real, ja que moltíssimes iniciatives locals com diu la frase se n'han anat a fer la mà.
    Quants vallaïns amb inquietuts són apreciats fora i ignorats al poble?
    Igual és eixe éxode d'inquiets el que fomenta l'estat del poble.
    Ho dic perquè jo també he tingut iniciatives, que malhauradament ara sols realitze fora vila.

    ResponElimina
  12. La veritat és que no se a què ve la frase eixa, que no te res a vore amb la entrada original al meu parer...
    Però ja que ho dius, sí, tens raó...
    Salutacions

    ResponElimina
  13. Home Kike, "te que vore i no te que vore".
    La cosa és, que et veig un tio jove, amb idees i ganes de fer coses.
    Has expresat les teues idees i ja t'han fet comentaris, per dir-te que si feres segons quines coses, no tindries cap maldecap, o com pensant d'una altra manera podries, ser molt més feliç.

    Comentaris sense cap mala intenció per suposat, quede clar que no tinc res contra els interlocutors, ni de les seues idees.
    Xé deixeu-lo fer i pensar com vullga!!! si no fa mal a ningú!!!

    D'altra banda res de nou al poble, que això ja ve de vell. I quan una persona es farta, ix a ballar la frase en qüestió.

    Ara tampoc em faces gens de cas a mi, que per cert, continue arromangant i/o aclarint pins on calga, i demanant-li al meu Santoral per un món millor.

    ResponElimina
  14. Qioero contestarle al Sr. Arturo el Panxa:
    Eso de predicar que hay que actuar està bién. Pero veo que hace como los curas "fes el que jo dic, però no faces el que jo faig". O sea, que no hace nada por el medioambiente, ja que no les interesa... entre otros temas claro. Aunque resulta muy fácil predicar y quedar beién.

    ResponElimina

EL TEU COMENTARI NO ES PUBLICARÀ SI:
- No poses cap nom o pseudònim.
- És ofensiu i gens respectuós. Apren a raonar.
- Ho escriviu tot en majúscules.
- Es desvia de la temàtica tractada. Escriu un correu a valladacity@gmail.com o fes-te col·laborador si vols escriure sobre una temàtica nova al nostre bloc.

Gràcies per opinar.