Un país d’emigrants

El president d'Equador Rafael Correa, en la recent visita a Espanya amb motiu de la XXII Cimera Iberoamericana, assenyalava l'excepció històrica que suposava que el flux migratori fora d'Amèrica cap a Europa doncs sempre, fins fa poques dècades, havia sigut el contrari. 

Efectivament, amb el descobriment d'Amèrica va començar un desplaçament massiu d’europeus cap al nou món que oferia oportunitats de negoci, per als adinerats, i de millora de les condicions de vida per a les paupèrrimes classes populars d'Europa. L'èxode rural induït per la Revolució Industrial provocava migració a l'interior dels estats, del camp cap a la ciutat, però també va ser el motiu de la Gran Emigració Europea que, entre 1800 i 1950, va fer que milions d'europeus sense futur emigraren cap a Amèrica i Austràlia. 

Al Tercer Món és a partir de 1950, també en paral·lel a l'èxode rural cap a les ciutats, quan milions de persones de països no desenvolupats emigren cap a Estats Units, Europa, Canadà, Japó i Austràlia, buscant una millora en les condicions de vida, com abans havíem fet els europeus. Els treballadors espanyols coneixien be què és l'emigració. Van participar en les migracions europees entre 1800 i 1950 i a més a més, gràcies a la repressió, l'alt atur i el fosc avenir que ens regalà el dictador, van haver se seguir emigrant fins als anys setanta cap a França, Suïssa, Alemanya...  però la memòria d’aquests treballadors emigrants va apagant-se com les seues vides. Les darreres generacions s’han criat en democràcia, gaudint d’un Estat de benestar, imperfecte però suficient, amb educació i treball... 

Potser perquè érem un país emissor i no receptor d'emigrants als anys vuitanta i noranta del segle passat no ens consideràvem racistes ni xenòfobs. Però quan ens creiem rics i el flux migratori dirigia cap a casa nostra als treballadors d'altres estats del Tercer Món, obligats per la necessitat a abandonar casa seua, vam començar a mirar-los per damunt del muscle. “Sudaques, moros, negrates” o emigrants de països de l'est eren explotats pels empresaris sense escrúpols i culpats de tots els mals pels treballadors locals. Ens furtaven el treball; eren responsables dels salaris baixos; s’aprofitaven de la sanitat pública, etc. etc. No culpàvem als empresaris delinqüents i abusadors que els feien treballar sense Seguretat Social, sense respectar cap norma laboral i pagant un salari de merda per jornades infinites, aprofitant-se de la necessitat dels que han deixat casa, família i amics per guanyar-se la vida. El culpable sempre era l'emigrant treballador. Érem rics i ja havíem oblidat quan érem pobres i érem, com ells ara, emigrants a altres països de llengua i costums diferents. 

El miratge de la riquesa ens ha durat poc, però. Ara tornem a ser un país d'emigrants que toca a la porta d'altres estats demanant feina i, a pesar d’això, hi ha intents d’utilitzar la immigració com a boc expiatori de la nostra frustració, indignació i impotència. La reserva espiritual de la dreta feixista està disposada a pescar en el riu revolt del descontent, utilitzant l’atac al diferent, per ocultar els abusos dels privilegiats que devasten la societat construïda amb tanta sang del poble.

Però cal ser conscients que el període d'excepció històrica que apuntava Correa s'acaba. L'èxode ja ha començat amb milers de joves preparats que, de sobte, han perdut tota esperança de futur a la seua terra. I previsiblement continuarà amb l'emissió de mà d'obra barata que haurà de buscar ocupació a altres estats. Tornem a ser un país d'emigrants. Potser ens servisca com una lliçó d'humilitat i aprenguem a tractar els estrangers immigrants com voldríem que tractaren als nostres fills per altres terres. 

Iron Maiden