 |
| Xiquetes en "costura" durant la II República |
La història l’escriuen
els vencedors, va dir G. Orwell i, en el nostre cas és veritat. Després de
quaranta anys de dictadura i altres tants de democràcia tamisada es presenta,
editat per l’Ajuntament de Vallada, un llibre, “
Vallada, una dècada de historia,1930-1940”, que recull nombrosa
documentació d’aquest període entre l’any abans de proclamar la II República,
l’època republicana, la Guerra Civil i els primers anys de la postguerra.
Des del meu punt de vista és decebedor, perquè es limita a
abocar documents sense aportar res nou a la història oficial heretada de la
dictadura. No podia ser d’altra manera perquè la documentació i els testimonis
orals són majoritàriament de “afectos al
Glorioso Movimiento Nacional”. Aquest gran treball documental és una ocasió
perduda. Esperava que aportara també la visió d’aquells que van fer de la
República un instrument amb la sola voluntat de satisfer les necessitats més
urgents del poble, respectant a totes les persones, fins i tot en els moments
més tràgics, sense provocar víctimes ni danys, i a canvi van patir la repressió
més brutal de la història del poble, en acabar la guerra.
Diu l’historiador Julián Casanova que “Frente a quienes
reivindican que la tarea del historiador es comprender interpretativamente los
“significados” de las acciones, acontecimientos y procesos, el historiador
social –precisamente porque admite la sociedad como objeto de la historia— debe
buscar la causalidad de los fenómenos.” Aquest treball, al
meu parer, manca d’aquesta cerca de la causalitat. I és important saber el
perquè de les accions.
Un exemple pot ser el gran espai que s’assigna a l’església
i al beneficiós paper jugat pel rector i el vicari. Clar que mirat d’una altra
manera no era gens altruista, ja que el Sindicat Catòlic d’Obreres responia a
la crida del papa Pius XI d’impulsar sindicats a fi de contrarestar la
influència que en la classe treballadora anaven exercint les ideologies més
progressistes: socialisme, anarquisme i republicanisme. Mai l’església s’havia
preocupat per les treballadores fins que va veure en perill el seu control
sobre elles a mans de les noves ideologies. Perquè com deia Margaret Atwood "El control de les dones i els seus
descendents ha sigut la pedra de toc de tot règim repressiu d'aquest planeta"
Els casos “d’anticlericalisme” durant la República es
limiten a exigir a l’església que complisca la legislació laica: separació de
l'església i de l'Estat, llei del divorci, ensenyança laica o secularització
dels cementeris. El rector Ramon Martí Soriano s’oposava amb contundència al
laïcisme legal republicà infringint la llei. El varen fer fora sense cap dany,
igual que van fer amb el vicari i amb les monges després de l’alçament. Per
això em va cridar l’atenció el full 14 de la Causa General (pàg.476) on
l’Alcalde, el Jefe de Falange i el Jutge municipal envien una relació “de los desmanes cometidos en el pueblo de
Vallada”, i al costat de: “Personas
asesinadas: Don Ramón Martí Soriano, Escalante” es diu que: “En esta villa no fue asesinado nadie, pero
el Comité se encargó en Valencia de que fueran asesinadas las personas consignadas.
(Estos datos no se tienen con certeza, aunque probable) Amb el que açò
podia significar en l’època de màxima repressió de postguerra.
Mentre el vicari, i després rector, Jose Martínez Momparler,
era qui alliçonava els joves falangistes valladins que, en acabar la guerra,
decidien qui era bo i qui mereixia que la pelaren, que l’obligaren a prendre
oli de ricí, rebre una palissa o la presó. Aquest mateix rector deia que “el cambio de régimen ha producido un efecto
maravilloso” perquè abans de la Guerra anaven a missa els diumenges una
mitjana de 420 i després de la Guerra 1.400. Ometia aquest bon cristià que la
primera missa, acabada la Guerra, va ser grandiosa, missa de campanya a la
plaça, amb la guàrdia civil anant casa per casa obligant la gent a deixar el
que estava fent i assistir a la misa. Eixe va ser l’efecto maravilloso. La causalitat del fenomen.
Apareixen molts noms de gent que va ser empresonada, que va
complir condemna. Dit així sembla un assumpte lleu però les presons no eren com
ara. Sabeu el calvari que patien els empresonats? Sabeu com morien de veritat
els que morien a l’hospital de la presó? Sabeu quants valladins varen ser
enviats a casa a morir degut a les tortures en la presó? Aquesta part de la
història no surt als papers. És la part silenciada pels que han imposat la seua
història i per la por a la brutalitat dels vencedors que trepitjaren els més
elementals drets humans. És el que molts hem escoltat, dit en veu baixa. El que
els pares ocultaven als fills per protegir-los de possibles represàlies. El
terror va ser tan fort que vuitanta anys després encara hi ha gent no
s’atreveix a parlar.
Potser és tard, perquè queden pocs testimonis directes, però
cal arreplegar la història des de l’altre costat. No és sa que la majoria de
gent del poble, perquè som majoria, vegem els noms dels nostres avantpassats
lligats a “quemas, saqueos, desmanes, rebeliones
o asesinatos” pel fet de voler un món millor per a tots. Tampoc és sa,
perquè no és just, que no es conega qui ha abusat del poder i de la impunitat
que eixe poder li conferia en el context de la dictadura. Una característica de
les dictadures és voler controlar la memòria dels ciutadans i la resposta no
pot ser altra que prendre consciència de que hi ha altra memòria que cal
recuperar, la vertadera història de la dictadura, per a poder oblidar i
reconciliar-nos amb la nostra història i créixer com un país democràtic i
dialogant.
.svg/1200px-Logotip_d'%C3%80_Punt_(2017-).svg.png)
