INTERVENCIÓ DE L´ALCALDE, FERNANDO GINER EN LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “VEUS DEL MEU POBLE” DE VICENT RAMÓN CALATAYUD.

Amic Vicent.

Estimat Aureli, President d’honor de la Associació d’Escritors en Llengua Valenciana.

Senyores i senyors:

Ha temps arrere m’emviava Vicent un correu, en el que em dia que seria bo que instauràrem la costum de fer una vespradeta cultural en un dia de espera tan senyalat. Un concert de cambra, un taller de prossa, un recital poètic... No per a molta gent, sí per a elevar el nivell de qui vullga créixer.

Els de la ciutat busquen el camp, els del camp peguen a fugir a les ciutats, pero uns i atres, si troben un lloquet dolç es serenen.

Efectivament, és hui, Dissabte Sant, un dia d’espera senyalat. Yo diria que el dia d’espera més senyalat del calendari cristià. Puix esperem que les campanes toquen a Glòria, commemorant en el seu vol la ressurrecció de Jesucrist, que és la causa i orige i lo que dona sentit a la nostra fe.

Sense la Glòria, sense la Pasqua Florida, no existiria el Nadal, ni la Semana Santa, ni la fe en Jesucrist, i molt manco haguera arraïlat el cristianisme, com arraïla de manera tan profunda, en la cultura occidental de la que participem.

És puix este un dia d’espera senyalat, que be està que li donem un contingut cultural.

Fa ara dos anys, quan la crisis encara no havia fet presa en l’economia, tinguerem l’oportunitat de programar dos famosos concerts, sense precedents, i res més a proposit per a elevar el component espiritual que es respira en estes festes: l’Orquesta Sinfònica de Varsovia interpretava obres de Mozart; i la Coral Acadèmica de Bryansk (Rusia), acompañada per una orquesta també rusa, interpretaven Les Últimes Set Paraules de Crist en la Creu de Haydn.

Oportunitats com aquelles es presenten quan es presenten, i hui resultarien impensables en vista de la crisis que patim. Pero arreplegant de nou les paraules de Vicent Ramon, be està instaurar la costum de programar el dissabte Sant una vespradeta cultural, no per a molta gent, sí per a elevar el nivell de qui vullga créixer.

En eixa voluntat nos reunim hui ací. Des de que la cerimonia del dimecres de cendra nos recorda que només som pols i a la pols hem de tornar, s’obri en el calendari cristià un período de reflexió que nos ajuda a saber situar la verdadera mida del valor de les coses, a comprendre que, per la mateixa condició finita de l’home, la verdadera alegria no la té qui més bens atesora, sino qui sap apreciar el verdader valor de les coses que nos pareixen més insignificants.

I aprofitant el clima de meditació que nos brinden estos dies, anem a presentar hui dos llibres de la collita del nostre paisà i escritor consagrat, Vicent Ramon Calatayud, en la convicció que la seua lectura, sobretot la del llibre que porta per títul Veus del meu Poble, nos ajudarà a gojar del verdader valor de les vivències més entranyables, ya per ser part de la nostra cultura més íntima, com per enmarcar-se en la terra volguda: el poble de Vallà. I tot això en eixe exquisit llenguaje que conforma la seua lliteratura, tan pròxima, tan rica i plena de recursos.

Hui em pertoca presentar a mi el llibre que Vicent titula “VEUS DEL MEU POBLE”. Ell vos donarà en acabant conte més complit del seu contingut, per lo que yo no m’allargaré massa en esta presentació.

Ad ell no fa falta que el presente perque ya el conegueu tots. Pero sí que vos diré, per si algú encara no ho sap, que Vicent Ramon Calatayud Tortosa, escritor de narrativa, d’ensaig, articuliste, defensor convençut de la llengua valenciana i conreador de la mateixa en un lèxic envejable, pels seus mèrits indubtables va ser elegit l’any passat Acadèmic de Número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, i el llibre que presentarà a continuació el bon amic Aureli López, “Als 30 anys de Murta”, no és sino la lliço magistral que pronuncià Vicent Ramon en l’acte d’ingrés en dita acadèmia, lo que és tot un orgull i un honor per al poble de Vallà, com també ho és que el nostre benvolgut compatrici haja segut acreedor enguany del Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana, concedit per l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana.

Del llibre que a mi en correspon presentar, “Veus del meu Poble”, alguns dels que esteu ací ya tindrieu notícia d’ell, i a alguns atres vos sonarà part de lo que ací nos conta l’autor. No de bades són veus vallaïnes les que nos recorden un passat entranyable i pròxim, unes veus que si no les fem resonar aniran apagant-se.

En paraules de Vicent són “Les veus que acaronaren els nostres ensomis, les que engrunsaren les nostres esperances, les que afermaren les pròpies arraïls i apuntalaren els nostres creiximents: les que asseveraren pertinença concreta i significaren familiaritat definida...”

I és Vicent qui, en la intenció de que estes veus no deixen de sonar, fa reviure en esta publicació part de lo que va escriure fa més de vinticinc anys, recopilant-ho en un volum tan imprescindible com les “Estampes imprescindibles...” que nos retraten vivències tendres d'un temps més aspre, en la veu d'un chiquet que les conta per a fer pedagogia, pero sobretot per a posar en valor uns símbols forts com son el Pa, el Vi, l'Oli i l'Aigua, tan atesorats en aquell temps en el nostre poble.

Ell nos detalla, cóm arribaven a les nostres mans, sense un atre esforç mes que el de la sanc de l'home i l'animal de companyia en el treball. Bens que cobrien les necessitats mes primaries i que hui queden un poc desdibuixats en la facilitat de l'abondo.

Pero el llibre porta més.

Són tres parts: en la primera, en prosa poètica dedicada a la seua filla Patricia “per a que sempre conserve sa tendrea...”, comença fent cadències consonats d'un parage que tant nos estimem tots i que va ser text d'una llectura internacional.

Seguix fent “Evocacions de tot l'Any”, un premi de poesia que guanyà en Catarroja, a on l’autor passeja a lo llarc de les quatre estacions tot lo que beu i veu de l'ambient, que per a tot el que ho llig, i per als vallaïns en particular, té gust a mel. En la primavera retrata escenes tan entranyables com la Mona de Pasqua, la Riba, la Costereta del Riu –vaig espigolant només alguns títuls a bulto- el Mes de Maria, Cireretes al Muntó. I aplega l’estiu i nos parla de l’Angelus, de la Sequieta dels Plans, el Meló d’Alger, el anar a Nadar.... I en la primavera d’ivern, del Berenar, dels Monesillos de la Parròquia de Sant Bertomeu, dels Pebraços com a Cabaços, de la Pujada al Penyó... I seguint el calendari arriba l’hivern, i Vicent nos conta l’anada a l’escola a les 9, i la mort de l’Albat, i el Racó de la Cuina a on torrar la neu, i tantes atres vivències que de tan pròximes i conegudes a penes nos hem parat a saborejar en tot el seu gust.

En la segona part, dedicada als seus fills varons “Nacho, Carlos i Salva. Per a que sàpien l'esforç dels seus majors” Fa mostra de bona narrativa descriptiva, quan fa inventari i dona alé als objectes, estàncies i costums d'una casa llauradora, “La casa de m'aüelo” , és dir, la casa de s’aüelo, el de Vicent, en eixe carrer de Sant Joan a on els “Caparres” progressaren familiarment, i de la qual trau a a ballar inclús “la bacenilla”.

I també porta al camí una part de la vida de son pare “Salvaor el Perrón” en l'época que fon carreter i les dificultats eren reptes que feen grans als hòmens normals, quan en els oficis intentaven guanyar-se la vida. En les “Històries d'un carreter” els relats passegen unes atres geografies i escarben en vicissituts més amples, sense abandonar mai la descriptiva colectora de lèxic, intentat que la llengua valenciana jugue en cada funció i trobant bon acomodo per a cada paraula.

Recorde en molt de carinyo la lectura de “La casa de m’aüelo” i les “Històries d’un carreter”, publicades per capítuls en la revista Murta, junt al “Contes” de Mari Carmen Perales Alcover i els artículs de Pelejero. Tot un luxe per al poble de Vallà.

A la tercera part nos referíem ya al principi, perque “Les estampes imprescindibles dels anys quaranta” que Vicent Ramon dedica als seus pares i al nostre poble, fon un llibre de relats costumistes que guanyà el Premi Joanot Martorell de Gandia l'any 1982 i que es publicà per la Diputació en l'any 1983.

Tot un mostrari de veus íntimes d'emoció i vibrants de compromís perque –com diu l’autor en el remat de la dedicatòria- “...sense la fecunda llavor d'uns i la terra amorosa de l'atre -els pares i el poble- no verdejaria ara la meua ànima, esperant desgrunar els sentiments en el llibre, a fi de que puguen ser pastats pels amables llectors, per al profit de la collita”.

I ya res més.......