Estimats lectors i lectores;
Aquesta be podria ser una carta dedicada als pares, procedent d’una mestra, una psicòloga o una asistenta social, però no és així.
Conservaré el meu anonimat per raons obvies que més avant pudreu comprendre, però si que vos diré, per a que vos situeu, que tinc entre 20 i 25 anys i soc una xica normal d'una típica família normal valladina, que m'ha educat el millor que ha pogut.
Sí, soc joveneta, però amb prou coneixement per parlar i opinar amb la suficient credibilitat.
El tema va de drogues, un tema que, al meu parer, tots coneguem molt be però del que tots ens fem els tontos, joves i no tan joves, o al menys, eixa és la impressió que jo tinc.
La veritat és que no sen per ón començar... Fa uns anys, massa per a l’edat que tinc, que el tema de les drogues va aparèixer en la meua vida. De la meua i de la te totes les amigues i amics que tenen la meua edad. Això que quede ben clar desde un principi. La droga no és un cas aïllat, si no un tema del que cada cap de setmana tots ho vivim en les nostres carns, uns més lluny i altres més a prop.
Poc a poc i desde edats molt tempranes, moltes, moltíssimes persones del meu voltant, que han estudiat amb mí o que conec de tota la vida, amics que he anat fent d'ací i de fora... han anat caiguent... provant a vore com és... consumint esporàdicament i finalment enganxant-se. Amigues i amics, tots per igual. Cregueu-me, no exagere. Em pose a fer contes i, al menys 3 de cada 10 que conec, sé amb certeça que consumeix habitualment....
Jo sempre m’he negat (i no serà perque no m'han oferit voltes, com si fora lo més normal del món...). Podria haver provat per vore com era això i no haver seguit mai més... quí sap? Però ara, després de 4 anys desde que les drogues van aparèixer, puc dir que me’n alegre moltíssim de no haver-ho fet, perquè són moltíssimes les persones del meu voltant que estan enganxades... símplement perque un dia van dir: “A vore que se sent si...”
Lo més dur per a mí és conviure amb aquestes persones. Vore com no són capaços de reconèixer que són drogadictes (sí, sona mal, però qui consumeix droga, habitualment o no, és un drogadicte), vore com no són capaços de passar-s´ho be sense consumir els caps de setmana, vore com, malgrat els anys que jo se que ells s’esnifen, segueixen amagant-se als banys dels locals on anem (en Vallada o fora del poble), dins del cotxe, amb el seu bitllets, el DNI o un simple CD de música... com si fòren xiquets... com si tot fora un joc...
Conec de tres casos on inclús la parella sap que l'altre consumeix i tant se li fa...
De vegades pense en com són, bones persones, estudiants o treballadors exemplars, d’una personalitat magnífica, honestos, justos, tots amb famílies normals inclús exemplars... i no cap dins de mí, com poden fer el que fan...
Estic farta d’esperar sola, com un bitxo extrany, a que elles es col·loquen al bany. Estic farta de tants i tants viatgets per acompanyar al cantonet per a quedar amb el proveïdor, estic farta de la violència que desperta moltes vegades en les persones que més vullc, estic farta de disputes i rinyes amb persones a les que estime tant... de vegades senc com si jo formara part d’aquest mal somni, com si jo fora partícip d’ell, com si jo tinguera la culpa de tot açò, que sé que ocorre i que no puc fer res al respecte... perque sembla que jo siga la mala...
Amb el temps, he anat preguntant a persones de confiança, opinant sobre la situació, perque el que més em preocupa es que serà del dia de demà, quan aquestos amics meus tinguen una família... I quan més preguntes faig, més pense que deuria d'haver-me callat...
Són dos les persones amb les que més parle: Un cosí meu de 30 anys i una tia de 48.
El meu cosi hem conta que, si be ell, el tema de les drogues no el va conèixer tan jove com jo, les persones més properes a ell que sap que consumeixen, ho han començat a fer quan ja estaven ben “granaets”, als 24 anys o per ahí, i que, tan mateix, tenen el comportament del que vos parlava abans... com si fòren xiquets... Alguns d'ells ja comencen a tindre problemes psicològics amb depresions i atacs d'ansietat, també em comenta que cada vegada més, són incapaços de disfrutar amb el que tenen, de disfrutar amb les petites coses de la vida... Alguns d'ells també, són ja casats, i duen aquesta “doble vida” en secret...
Respecte a ma tia... ella s'asusta molt quan li trac aquestos temes, però per a la meua sorpresa, reconeix que ella també coneix a gent de Vallada, de la quinta més o menys, que són consumidors, però clar, són casos aïllats i més reduïts, però lo cert es que van començar de joves, i ara segueixen igual... bueno... igual no... pitjor... tenen els seus problemetes... efectes secundaris que són ara quan estan sorgint... efectes secundaris de drogues de fa 40 anys, consumides en menor quantitat que ara...
Què serà el que ens depare el futur amb les persones d'aquesta dècada drogodependents?
Quines seràn les enfermetats físiques o psicològiques que sorgiran a rel de tot aquest consumisme desenfrenat i que a tots s'ens fot?
Què estan fent mal els nostres pares?
Què està fent la justícia, el govern, o qui tinga que intervindre en el control d'aquesta situació?
I no m'agrada clavar-me en política però: Què fa el nostre Ajuntament per oferir a aquesta joventut altres possibilitats diferents a jugar al fútbol o fer esport mal fet? Activitats que estimulen la “mollera”, que creen associacionisme culturat i recolçat per l'Ajuntament... cultura senyors, cultura...
En fi... són preguntes d'una adolescent que ja no sap on pertany ni a quí defendre i que moltes vegades es sent perduda entre tanta i tanta gent coneguda, però desconeguda a la vegada...
I ja deixe ja de donar-vos el roll.
Moltes gràcies per publicar açò que vos conte i donar-me veu desde l'anonimat a mí i a tanta gent que s'expresa en aquest bloc.
Anime a més gent a participar, sobre tot en altres temes que no siguen de política, ja que moltes vegades sembla açò un camp de batalla (i jo mateixa reconec que he acabat parlant de política...).
Se que vosaltres també penseu igual que jo en quant a la poca participació del poble, però no se si es que la gent no s'entera de l'existència del bloc o que...
Podrien anunciar tot el que va per ahí apegant-se a les parets. Els pubs podrien anunciar les festes que fan, els col·lectius que hi han per Vallada, la residència, el llar dels jubilats i tota aquesta gent que vol anunciar algo al poble, podria fer-ho desde ací, no? Ademés de publicar articles d’opinió o coses que ens preocupen, tal i com estic fent jo ara...
Bueno me calle. Ara sí. Fins un altra.
el poble està podrit...tots ho veem però ningú actúa. Hi ha molts "bichos raros" com tu dius. El que has de fer és unir-te a ells, aleshores aquells que dius que són els teus amics, s'adonaran de que no t'estan oferint allò que necessites i que tu tens molt més que oferir al món que ser una acompanyant de drogodependents. Per molt egoista que parega, val més curar-se en salut i no acabar malament pels demés...una vegada els deixes clara la teua opinió al voltant d'aquestos temes...ESCAPA i disfruta de la vida i la gent que realment t'estima.
ResponEliminaEstà clar que hi ha que donar possiblitats per part de l´Ajuntament per a que la joventut puga tindre altres opcions per a divertir-se, per suposat que sí.
ResponEliminaPerò no cal tampoc dir que el problema de les drogues, va molt més enllà d´un ajuntament qualsevol.
Està lligat a problemes personals, a necessitast de suplir deficiències, a la necessitat de sentir-se integrat en un moment determinat, de ser menys vergonyós...etc. Està clar que açò no és cap escusa, per suposat que no, però, és necessari entendre, que qui cau és perque no ha sigut prou fort com per dir NO. No tots tenen eixa força de voluntat, per desgràcia.
Jo també he vist les drogues al meu voltant i no diré que no he probat...però he tingut la sort de saber que és el que vullc de la vida, per tant, he tingut la sort de sbaer que hi ha molta més vida que no té cap relació amb les drogues.
I sí, a l´escola es fan xarrades sobre drogues i sexe, i al final, ningñu te cap idea de res a l´hora de la veritat.
Els ulls deues estar oberts per vore, i avegades, ningú no hi pot fer res per obrir els ulls de qui no vol mirar.
El més important, jo crec és si estimes a qui pateix una adicció, no ñes abandonar-lo, ni sentir-se cap bitxo, si vols, pots ajudar.
Escapar no sempre és la solució.
No et dic que de repent canvies la visió de le persones que t´envoltes, però pts ajudar segur a algú...crec jo...això lleva que disfrutes la teua vida.
Es cert que la proposta cultural i facilitats oferides per l'Ajuntament són escases, però culpar-los d'aquesta situació, ja és passar-se...
ResponEliminaNo, per suposat que la culpa no és de l'ajuntament, és de tots i tots som tots. Quan dic que ningú actúa no em referisc a ningú en concret, em referisc a tots (incluint-me a mi!).
ResponEliminaPer exemple, jo podria promoure l'esport allí, sé què podria fer coses bones però no les faig perquè estic decepcionada, abatuda, desil·lusionada i pense que ja em vindran les ganes de fer alguna cosa.
Moute, moute, moute, moute, això és el que pense i la meua manera de viure.
Quan dic que ESCAPES no em referisc a que deixes de costat a ningú, sino que no t'estanques en eixe tipus de vida que SAPS que no et convé, pensa en un altre estil de vida, de divertir-te i si pots "arrastra" a eixes persones amb tú.
P.D: sent més que ningú dir que el poble està podrit, però em sent en el suficient dret de dir-ho. No estic contenta amb ell i tinc motius per a no estar-ho.
Segur que acabaré vegent la llum que veia abans :-)
Adéu!
HOLA ANONIM.
ResponEliminaSoc un xic de Vallada i me senc molt satisfet que als 38anys que tinc no he probat ningun tipus de droga.
A vallada tots sabem on i qui fa d'animal del desert.
Jo i altra gent com jo que hem parlant molt d'aquest tema si poderem es a dir si forem ( policies, jutges o gent amb prou poder) intentariem frenar un poc el comsum que hi ha aquest poble.
Enhorabona a la xica de 20 a 24 anys que ha escrit aquesta veritat..... gràcies
Enhorabona per l'article dòpinió. De vegades cal refrescar la memòria a la gent perquè siguen conscients del perill que amenaça els seus fills. Cal intentar que es menegen que donen alternartives sanes i culturals als seus fills, tant a nivell individual com associacional o institucional.
ResponEliminaTambé és cert que molts en desmoralitzem davant la pasivitat i indeiferència de la gent si hem fet alguna activitat per al públic.
En fi, procura ser el més feliç posible, ja que eres part d'una espècie que pareix estar en perill d'extinssió. Cóm actuaran els meus fills quan siguen majorets per molt que jo els diga i aconselle?
Primer de tot, enhorabona per l'aportació i el valor de compartir el teu punt de vista i vivències en aquest article.
ResponEliminaI en segon lloc, la meva opinió al respecte, que és tan respectable i alhora pot estar tan equivocada com la de qualsevol, però que m'agradaria també donar-vos... Gràcies!
Doncs bé, segons la web: http://www.cop.es/perfiles/contenido/drogodependencias.htm, (per donar un petit exemple d'aquest enorme i fosc món, per desgràcia) s'assenyala que "l'aparició de les drogodependències al nostre país ha EXIGIT a professionals de diversos àmbits (JUSTÍCIA, SERVEIS SOCIALS, EDUCACIÓ I SANITAT) a adaptar-se a les noves realitats..."
Amb això únicament vull expresar que opino que TOTS tenim una part de responsabilitat en el tema, no culpabilitat, al meu parer. Tots hi podem ajudar i aportar alguna cosa positiva. No es tracta de buscar-ne culpables, sino de responsabilitats a dur a terme, tot i que la última decisió sempre la té la persona involucrada en aquest mal. Si l'ésser humà no posa de la seva voluntat, ni totes les LLEIS, ni totes les AJUDES SOCIALS, ni tots el PARES I MESTRES, ni tots els METGES del món podran ajudar a aquesta persona.
Res més, gràcies per tot i per aquest bloc que construiu cada dia ;).