Cercar en aquest blog

dissabte, 3 de setembre de 2011

Vídeo del torneig d'escacs a Vallada 2011

Ens envien un vídeo sobre el torneig d'escacs de Vallada 2011.
Disfruteu-lo.



Picant ací damunt, també podeu accedir a la notícia.

divendres, 2 de setembre de 2011

Bases de contractació per accedir a la borsa d'educadors de la guarderia de Vallada.

Per accedir a les bases, piqueu ací damunt.


Menú dia 3 de setembre al Sàez


RESTAURANT SÀEZ

MENÚ DEL 3 DE SETEMBRE

-DETALL DEL XEF

PER COMENÇAR

- CREMA DE CARABASSETA I SALTEJAT DE GAMBA AMB PERNIL

- LA NOSTRA COQUETA DE DACSA

CONTINUEM AMB

- ARRÒS MELÓS DE SEPIA Y BLANQUET

COM A PLAT PRINCIPAL

- PLANXA DE CORDER AL ROMER AMB CREILLES PANADERES I EL SEU SUC

PER FINALITZAR

-LA TARTA DE LA NOSTRA CUINERA

El menú no inclou beguda i café. El preu són 15 euros per persona.

www.saezrestaurante.com 962257158

Plantes d’ací: Flàmula



A l’estiu podem veure la flàmula o la vidriella (Clematis flammula L.) cobrint amb nombroses flors blanques la vegetació dels marges dels bancals. Aquestes flors desprenen un suau perfum a gesmil. Però prompte les flors donen pas a molts fruits dotats d’un llarg plomall blanc que, abans de desprendre’s i viatjar per l’aire per dispersar les llavors lluny de la planta mare, donen a la planta l’aspecte d’un nuvolet de cotó en pèl que s’ha posat sobre terra.

Les llavors amb el plomall
És una planta molt tòxica. Les fulles piquen com el vitet i és molt irritant, raó per la qual ja no s’empra en medicina natural per a combatre la sarna com es feia abans. El nom de flammula li ve, precisament, per la sensació d’ardor que produeix la fulla matxucada sobre la pell, com si et cremaren amb una flama. 

Nou àlbum de fotografies: Festes patronals de Vallada 2011.

Estimats valladins i valladines;
Ja tenim creat el nou àlbum de fotografies d'aquestes festes patronals 2011.
Entre tots i totes, podriem crear un gran àlbum de records del que han sigut aquestes últimes festes patronals. És per això que ens agradaria molt que participareu i que li enviareu a Kike (l'encarregat de la secció gràfica), les fotografies més representatives que hageu fet per incloure-les en aquest àlbum.
El seu mail és heinrichfotograf@gmail.com
Moltes gràcies per la vostra participació!

Podeu veure aquestes fotos i moltes més a Google Plus.

més fotos al Google Plus

dijous, 1 de setembre de 2011

Llavors d'Ací

L'actualitat ens té confosos i impotents tantes vegades que, al menys jo, tinc tendència a refugiar-me en coses que sí estàn al meu abast i em deixen sentir capaç de propiciar canvis.
Triar quin consum faig i potenciar aquelles iniciatives que em semblen bones, és una de les coses que puc fer, encara.
Per això us porte aquest article que publica huí El País i en el qual, a més a més, parla una persona que alguna relació va tindre amb el nostre poble: Antonio Montiel, portaveu de Per l'Horta, va ser secretari de l'Ajuntament de Vallada, ja fa uns quants anys.
Crec recordar que al bloc ja hi ha hagut alguna persona que parlava de potenciar la producció i el consum pròxim i la conservació de les varietats autòctones (com recorde les tomaques que mon pare anomenava "blaves", de vegades pense que, més que un record, n'és un sommi!!)

Aus al nostre poble (IX)

Rossinyol bord - Ruiseñor bastardo - Cettia Cetti

VerdeOscuroFoto torna despres de les vacances amb noves aus del nostre poble.

Més sentit que vist, el Rossinyol bord és una de les espècies d’avifauna del nostre territori més difícils d’observar, però el seu cant és dels més fàcils de sentir.

Es tracta d’un au petita que té una mida entre 13 i 14 cm de longitud i un pes entre els 12 i els 18 grams. Tot el plomatge, des del cap fins a la cua, és terrós rogenc fosc , la gola i la part central del pit és més blanca. El bec i les potes són d’un color marró més clar, i si es té la possibilitat d’observar-lo de prop o en mà, es pot apreciar que té una cella de color clar damunt dels ulls.

Viu preferentment al llarg de la primavera en sones de vegetació de ribera atapeïda, prop de rius i brolladors, rarament en terrenys sense vegetació, fora de la protecció vegetal. Durant la tardor, normalment a partir d’este mes de setembre, busca els matorrals lluny dels cursos de l’aigua.

La veu del Rossinyol bord és de les més sorprenents que es poden trobar al món de les aus. Canta ben fort en qualsevol moment del dia i al llarg de totes de les estacions de l’any, i fins i tot i que hi comenta que durant les nits, en veu baixa.....Vos recomanem que busqueu el cant del Rossinyol bord i comprovareu que molts de vosaltres l’heu sentit ja!!

dimecres, 31 d’agost de 2011

Jose Luís Sampedro es dirigeix als nostres caps de govern


Pense que pot ser interessant per a tots llegir aquesta carta de Jose Luís Sampedro als principals caps de govern: Zapatero i Rajoy. Ahi va:

Al Presidente del gobierno de España Y al resto de las señorías que portan la representatividad parlamentaria.
Señor presidente, permitanme dirigirme a usted para comentarle mis más profundas inquietudes que, por mi honor y conciencia, me impiden quedarme al margen de los hechos relativos a nuestra Constitución amenazada por una vergonzosa e imborrable mancha.
Habéis realizado un gobierno durante sus dos legislaturas en las que muchos podemos estar en contra o a favor de su gestión frente del ejecutivo que preside. Habéis cometido aciertos y errores, estos últimos desgraciadamente más numerosos en su último periplo presidencial. Sus gestiones pueden ser criticadas o avaladas desde todos los frentes que los ciudadanos deseen pronunciarse.
¡Pero que mancha de cieno sobre vuestro nombre -iba a decir sobre vuestro reino- puede imprimir esta abominable reforma constitucional! Por lo pronto usted decide reformarla mediante una llamada telefónica al señor Mariano Rajoy, presidente del principal partido de la oposición, tomando ambos la representatividad parlamentaria como un absolutismo de dos dirigentes, dando bofetada suprema a toda justicia. Y no hay remedio, España conservará esa mancha sobre su carta magna y la historia consignará que semejante crimen social se cometió al amparo de vuestra presidencia.
Puesto que ha obrado tan sin razón, hablaré. Prometo decir toda la verdad y la diré si antes no lo hace el tribunal con toda claridad.
Es mi deber: no quiero ser cómplice. Todas las noches me desvelaría el espectro de la ciudadanía que expía a lo lejos cruelmente ultrajada, una reforma que no ha decidido.
Por eso me dirijo a vos gritando la verdad con toda la fuerza de mi rebelión de hombre honrado. Estoy convencido de que la ciudadanía no ignora lo que ocurre, entonces ¿a quién denunciar este afrenta malhechora de verdaderos culpables sino al primer soberano de la carta magna, al Pueblo?
Ante todo la verdad acerca de nuestra carta magna y su proceso de reformarla.
Nuestra Constitución, nacida en 1978, promulga en sus artículo primero del título preliminar:
“España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político”.
Agentes externos a nuestro ámbito constitucional, la señora Merkel y el señor Sarkozy, han dictado los cambios que usted promulga, auspiciados aún si cabe por entidades externas y opacas a la ciudadanía, no sólo de nuestro Estado, sino del resto de los ciudadanos miembros de la Unión Europea.
Señor presidente del gobierno y señor presidente del principal partido de la oposición:
No recuerdo que en ninguna de las legislaturas, en las que

Dèficit democràtic

Article d’Enric Senabre al seu bloc Observatori de la ciutadania

Però, continuant amb el tema anterior, si una conseqüència se'n desprén de l'acord de reforma constitucional és el sotmetiment de la política a instàncies estranyes, en aquest cas a l'economia.

La democràcia es caracteritza per ser un salt en el buit de la decisió política davant d'altres règims que consagraven el poder a instàncies superiors. La decisió més democràtica no és la millor, la més adient tècnicament parlant, sinó la que decideix la població per raons que poden ser ben diferents a les estrictament tècniques. La constitució ha de ser un marc de referència que reforce les possibilitats d'elecció política, ha de ser la garantia d'autonomia política davant d'altres poders, la majoria de vegades més forts, com el militar, econòmic, religiós, etc.

En el cas que ens ocupa, la reforma constitucional lliga de mans el poder polític, és una tornada a la minoria d'edat política en la mesura que no es fia de la seua capacitat de decisió, sinó que li imposa uns límits que venen marcats per instàncies alienes, és a dir, es tracta d'una tornada a una concepció política heterònoma, sotmesa a poders fàctics que marquen, amb la connivència dels mateixos polítics, les línies que no cal traspassar.

Amb la reforma constitucional i la imposició d'un límit al deute la política claudica i els polítics es desprestigien en la mesura que demostren que no són de fiar. Però el problema no és que aquests polítics no siguen de fiar, això ja ho sabem i ens ho han demostrat a bastament, sinó que amb aquesta decisió manifesten que la ciutadania no és de fiar, que no sap votar perquè dona el poder a uns irresponsables, o que no disposa del suficient criteri per decidir el que es millor per a ells.

Com ja he dit, el problema no és que la ciutadania vote a uns cara dures corruptes -Camps, com estàs?-, això ha passat i passarà, potser és el preu de la democràcia, encara que ens pese, sinó que amb aquesta reforma es desacredita la democràcia i es tracta a la ciutadania d'incapaç, de menor d'edat. Es tracta d'un pas endarrere, d'una agudització del dèficit democràtic. I això ara que el moviment 15M semblava que havia consolidat la denúncia d'insuficiència democràtica.

El problema es solucionaria en part amb un referèndum, en la mesura que es donava a la ciutadania la capacitat de decidir sobre els seus compromisos o les seues cadenes, però malgrat això la mesura en si mateixa és incompatible amb la democràcia i desprestigia la Constitució. Amb aquesta reforma aquesta Constitució serà menys de tots i aquesta democràcia menys creïble.

dimarts, 30 d’agost de 2011

La reforma de la Constitució: un Acte de fe

Auto de fe.  Goya
En un article sobre la reforma de la Constitució José Luís de Zárraga diu: “Como al hereje ante la hoguera de la inquisición, se exige a gobiernos y países que abjuren de sus ídolos y reconozcan que el único dios es el mercado, que a él nos debemos y hemos de someter nuestra voluntad.” Efectivament la reforma constitucional que anuncien PSOE i PP és un “Acte de fe” que escenifica la rendició i el sotmetiment de la política al capital financer, és a dir, deixa clar que la democràcia ha esdevingut en plutocràcia. Els polítics electes pels vots dels ciutadans reconeixen públicament la submissió als mercats per evitar la foguera.

Fins ara les constitucions, que eren només principis generals de convivència, declaracions d’intencions i aspiracions i normes d’organització de la vida pública, han evolucionat avançant en conquestes d’espais de llibertat i igualtat. Cada nova Constitució era més progressista que l’anterior, forçat per l’empenta de les classes populars, però l’acomodament i l’apatia popular ha permés, no sols la pèrdua dels referents de l’esquerra per acabar amb el depredador sistema capitalista, sinó que també s’ha perdut el referent socialdemòcrata que era la versió progressista de gestió del capitalisme.

En lloc d’afrontar la crisi i l’atur galopant mitjançant inversions públiques estratègiques i elevar la pressió fiscal a les rendes més altes, que ha sigut la manera d’eixir de totes les crisis, s’ha optat per reduir el deute retallant la despesa pública, els serveis, l’estat de benestar i provocar una profunda recessió, mentre les rendes altes cotitzen menys a Hisenda. La reforma constitucional pretén institucionalitzar aquesta opció partidista, de manera que no serà possible, en el futur, que l’Estat intervinga en l’economia, que augmente els serveis ciutadans i ni tan sols que els mantinga, doncs l’endeutament és el recurs necessari per a fer-ho quan el finançament ordinari és insuficient. És el triomf total del neoliberalisme davant de la indolència ciutadana.

La definició constitucional actual de l’Estat espanyol com “Social i democràtic de Dret” queda en paper mullat perquè el principi d’estabilitat pressupostària dona prioritat absoluta al pagament del deute, per damunt de qualsevol despesa, és a dir, per damunt del manteniment de la sanitat, l’educació i demés serveis de l’Estat. I no és una cosa que podran decidir els governs elegits, doncs la Constitució està per damunt de lleis i polítiques. Les úniques polítiques possibles seran les neoliberals. Com diu Juan Torres “No es otra cosa que la apropiación de la soberanía popular por un órgano ajeno al pueblo”.

Crida l’atenció la rapidesa de l’acord entre PSOE i PP, la pressa en tramitar-ho, en ple mes d’agost, amb unes eleccions generals per a novembre. També és curiós la urgència d’aquesta dràstica mesura en Espanya, on no tinguem un deute públic excessiu, on el problema és el deute privat que, sens dubte, augmentarà si retallem serveis i bens públics. La dreta espanyola sempre ha intentat reduir l’Estat de benestar i la protecció social perquè així es debiliten les exigències del món del treball. Però que un govern socialista presente com seua aquesta proposta indica el poder dels grups i classes dominants, dels plutòcrates, tant en Espanya com en Europa. La fracassada Constitució Europea també consagra els principis neoliberals com principis constitucionals.

Una reforma constitucional d’aquest calat ha de presentar-se a debat públic, aprofitant les pròximes eleccions, i posteriorment el Rei (constitucionalment li correspon a ell) ha de convocar un referèndum per a que la ciutadania puga pronunciar-se. I als polítics electes cal recordar-los que la sobirania és del poble. Ells sols la exerceixen per delegació. Per la qual cosa cal exigir que assumptes tan importants, que afectaran el nostre futur econòmic, polític i social, siguen sotmesos a referèndum per a ser aprovats o rebutjats pels ciutadans. És als ciutadans, i no als mercats, a qui han de rendir comptes. Els sotmesos a Actes de fe solien acabar en la foguera, encara que els acusats es penediren i abjuraren dels seus principis.

Iron Maiden

dilluns, 29 d’agost de 2011

La nit dels farolets


El dissabte per la nit em vaig endur una sorpresa que em va recordar dies feliços de la meua infantesa. Al tornar a casa per a sopar em vaig creuar pel carrer Campanar amb una fila de xiquets amb farolets fets amb melonets d'Alger. Anaven tots formalets, cantant mentre sostenien amb cura els fanals decorats amb dibuixos infantils. 


L'olor de la cera cremada barrejada amb la de la corfa del meló calenta per la flama del ciri em va recordar quan era xicotet i mon pare ens entretenia preparant els farolets buidant els melons que quedaven menuts, els de segona florà o cogombres, com els anomenava, i decorant-los. Els dibuixos que recorde eren sempre la lluna, el sol, l'estrella, l'escala i la caseta amb porta i finestra. Després desfilàvem, imitant el sereno que recorria els carrers amb el cresol, mentre cantàvem “Sereno, sereno, dis-me quina hora és. La una, les dos, van a tocar les tres. El sereno i la serena se'n anaren a pescar i pescaren una anguila com els peixos de la mar”.


Crec que aquesta és una tradició que caldria recuperar. Els xiquets, com fèiem abans, poden passar una vesprada entretinguts elaborant el material i, quan s'amague el sol, eixir recorrent els carrers amb els farolets que ells mateix han fet i decorat. A altres pobles també està recuperant-se aquesta tradició festiva per als menuts a les nits de l'estiu. Amb molt pocs diners i molta imaginació pot fer-se una festa que els nanos recordaran tota la vida. El dia triat per a fer-ho enguany, el 27 d'agost, pareix el dia adequat per a fer la “nit dels farolets”, doncs estem en festes i no hi ha actes. A més és el dia triat en altres pobles per a realitzar aquesta activitat infantil. 


Ànim i a veure si a l'any que ve s'omplin els carrers del poble amb xiquets amb farolets cantant “Xiu, xiu, xiuero el farolero li cau la moquita dins del caldero”.